Michelle (#FemXarxa)

 Aquest relat és la consecució dels dos anteriors:

JAQUES (relat de maig)

GINA (relat de juny)

et recomano que els llegeixis abans de començar aquest. 

Tornem de l’aparcament en silenci.

En Jaques camina davant nostre amb la sabateta de la Michelle a la mà, subjectant-la amb tanta cura que em destrossa més que si anés renegant enfurismat. No diu res. No cal. La manera com avança, rígid, amb les espatlles tenses i la mandíbula bloquejada, diu tot el que jo no soc capaç de pensar sense defallir. En Mike va al meu costat, amb el telèfon enganxat a l’orella, parlant amb algú de central amb una veu que no admet rèplica.

—Vull les imatges de totes les càmeres del carrer, del parc, de l’aparcament i dels accessos a la urbanització. Ara. No d’aquí a dues hores. Ara.

Ja no escolto res més. Ell ja se n’encarrega. No puc deixar de mirar la sabateta embrutida. És tan petita, ridículament petita. Té la sola bruta de sorra i una taca fosca en un lateral que no vull saber què és. Fa menys d’una hora la Michelle era a casa, plorant als braços del seu pare, una mica espantada, però amb nosaltres. Ara només tenim una sabata abandonada en un aparcament buit i un rastre que s’esvaeix com si fos fum.

El món s’ha tornat irreal. No sé si suportaré gaire temps aquest buit al cor.

Quan arribem a casa, la policia ja ha ocupat l’entrada. Uniformes, guants, veus baixes, ràdios que espeteguen, mirades de compassió que em fan venir ganes de cridar. La meva casa ha deixat de ser casa meva. És una escena. Un lloc contaminat. Un lloc on tothom toca coses, mira coses, fotografia coses, mentre jo només puc pensar que la meva filla no hi és.

En Mike entra primer i aparta dos agents amb un gest brusc.

—Ningú surt. Ningú entra sense que jo ho sàpiga. I vull una llista de tots els policies que han arribat aquí des del primer avís.

Un dels agents l’observa amb incomoditat.

—Ja ho tenim registrat —respon un dels dos.

—No t’he preguntat què teniu. T’he dit què vull.

Callen i es posen a treballar.

En Jaques passa pel meu costat i deixa la sabata damunt la taula del menjador, abaixa la mirada i es queda mirant el biberó d’aigua que encara és a terra, tombat, que ha topat amb la pota, enmig del desastre. Durant uns segons es queda mirant-ho tot: la catifa buida, el coixí, la finestra oberta, la cortina que encara es mou amb l’aire.

—Només he anat a buscar el peluix —diu de cop.

El miro.

—Jaques...

—L’he deixat aquí.

La seva veu sona estranya. Massa baixa. Massa trencada.

—Jo era a la cuina, mullant un drap per netejar-vos.

—No.

—Sí —dic, i la ràbia em puja tan ràpid que quasi m’ofega—. Jo també l’he deixat de vigilar. Només uns segons. Uns maleïts segons.

En Mike penja i es gira cap a nosaltres.

—Prou.

El mirem tots dos.

—Si comencem a repartir culpes, guanyarem tots. Tu per anar a la cuina. Ell per anar al dormitori. Jo per no haver controlat qui entrava quan han arribat els primers cotxes. Perfecte. Ja ho tenim clar: som culpables tots tres. I ara què? —Pregunta amb certa desesperació.

Ningú respon, té raó i no hi ha temps per perdre lamentant-se.

En Jaques es passa una mà pels cabells, agafant aire com si intentés no perdre completament el control. Jo el veig lluitar contra ell mateix. Contra la memòria que no té. Contra l’home que va ser. Contra el pare que acaba de néixer dins seu fa poques hores, però que ja l’ha marcat de per vida. Tampoc cal que digui res, els seus ulls ensangonats de foc i ràbia parlen per ell.

—L’han tret d’aquí vestits de policia —diu de sobte en Mike.

La frase m’explota al cap.

—Què? —pregunto.

—No ho sé segur encara, però si ha passat amb tothom aquí, si ningú ha vist un desconegut fugint amb una nena als braços, només hi ha dues opcions. O algú del cos està comprat, o algú s’ha fet passar per policia.

En Jaques aixeca els ulls.

—La segona.

—No ho pots saber.

—Sí que ho sé.

La seva veu torna a transmetre una fredor que em fa estremir. No és el Jaques tendre que ahir sostenia la Michelle com si tingués por de trencar-la. És un altre Jaques, que em fa recordar el passat, i ara mateix, potser no és dolent que hagi aparegut, aquest instint pot ser terrible, però a la vegada, molt útil.

—Els policies corruptes cobren per mirar cap a una altra banda, no per entrar a una casa plena d’agents i endur-se una criatura. Això ho fa algú que vol que dubteu de vosaltres mateixos.

En Mike l’observa sense parpellejar. El mira amb desconfiança.

—I això t’acaba de venir a la ment?

En Jaques no respon de seguida.

Mira la finestra oberta.

—No, no ho recordo tot dels últims anys, però sí els meus inicis, i això fa pudor d’organització.

En Mike arrufa el nas sorrut, no les té totes, massa anys odiant-lo, per creure’l a la primera, però és la seva filla, abans l’ha protegida, li donarà un vot de confiança.

Jo m’horroritzo de pensar tot el que li poden fer, haver treballat més de quinze anys contra les màfies de tràfic de dones, no em tranquil·litza gens.

Organització. El seu passat. El nostre present.

Truquen al mòbil d’en Mike. Contesta a la primera.

—Sí?

El seu rostre canvia gairebé imperceptiblement.

—Envia-ho al meu portàtil. Ara mateix.

Penja.

—Ja tenim imatges.

No ha passat ni una hora, però a mi em sembla que fa dies que no respiro.

Un agent porta un portàtil i el deixa damunt la taula del menjador. En Mike enretira dues tasses trencades, obre la pantalla i el connecta. Jo m’hi acosto immediatament. En Jaques queda darrere meu, tan a prop que noto la seva respiració continguda al clatell. I la seva mà a la meva cintura. Li agraeixo el contacte.

Les primeres imatges són inútils. El carrer. El cotxe del guardaespatlles mort. Policies entrant. Ambulàncies. Gent corrent. La casa convertida en un formiguer. En Mike avança, retrocedeix, canvia d’angle. Una càmera del fanal. Una altra d’una finca veïna. Una altra de l’aparcament. La pantalla queda partida en quatre imatges que retransmeteixen en diferit al mateix temps.

Llavors apareix.

Un cotxe patrulla.

No entra pel carrer principal. Ve del nord, pel lateral, quasi no es creua amb ningú, sabia per on venir, ho tenia estudiat. S’atura prop de la zona verda, just on la càmera agafa mala perspectiva. En baixa un home amb uniforme. Gorra. Armilla. Gestos ràpids. Segurs. Ningú el mira dues vegades. Per què ho haurien de fer? Porta uniforme. Enmig del caos, l’uniforme és una resposta abans que una pregunta.

El veiem caminar cap a la part del darrere de la casa.

El meu cos deixa de funcionar.

—No... —murmuro.

En Mike no diu res. Només prem una tecla i canvia a la càmera següent.

La imatge és pitjor. Més llunyana, però suficient.

Uns minuts després, l’home surt per la finestra del darrere amb la Michelle als braços.

La porta embolicada amb la seva manteta del llit.

La mateixa manteta petita, de color clar, que havia quedat sobre el matalàs quan en Jaques havia anat a buscar el peluix. El peluix que després vam trobar a terra, sota la cortina de la finestra oberta. Ara tot encaixa d’una manera tan cruel que em venen ganes d’arrencar la pantalla de la taula.

La Michelle es mou.

Plora.

Encara que no sentim el so, ho sé.

Una mare sap quan la seva filla plora.

M’agafo a la vora de la taula perquè les cames em fallen. En Jaques em subjecta pel braç, però ell també tremola. No gaire. Només prou perquè jo ho noti.

—Està viva —diu.

No sé si m’ho diu a mi o s’ho diu a ell mateix.

—Està plorant —xiuxiuejo.

I això em desfà per dins.

Perquè durant unes hores he tingut por que fos morta, però veure-la viva, espantada, lluny de mi, en braços d’un desconegut, fa un mal que fins ara no havia experimentat.

En Mike atura la imatge.

—Amplia aquí.

L’agent que controla el vídeo obeeix.

—Més.

La imatge perd definició, però apareix el coll de l’home, descobert un segon quan gira el cap abans de pujar al cotxe patrulla.

Un tatuatge.

Petit.

Negre.

Com una marca sota l’orella.

En Jaques es queda immòbil.

Ho noto abans que parli.

—Para.

En Mike el mira.

—Què?

—Para la imatge.

La imatge queda congelada.

En Jaques s’acosta a la pantalla. Durant uns segons no respira. Jo miro el tatuatge i només veig una forma fosca, una línia, potser una serp, potser una lletra deformada. Però ell no. Ell veu alguna cosa més.

—No és policia —diu.

La veu li surt buida.

—Segur? —pregunta en Mike.

En Jaques assenteix lentament.

—És d’en Víktor —i davant el nostre estupor, s’enretira la camisa i al mateix lloc on el té el segrestador, ell també el té tatuat, tot i que mig cobert per un altre que es deuria fer posteriorment.

El nom queda suspès entre nosaltres.

No sé qui és en Víktor, encara no del tot, però sé reconèixer el terror en la cara d’un home que abans havia fet por a tothom. I en Jaques, durant un instant, en té.

No per ell.

Per la Michelle.

—Qui és? —pregunto.

No em mira.

Continua observant el tatuatge.

—L’home que em va ensenyar a ser el que vaig ser.

En Mike maleeix en veu baixa.

Jo torno a mirar la pantalla.

La Michelle, embolicada amb la seva manteta, desapareix dins del cotxe patrulla fals. L’home tanca la porta. El vehicle surt lentament, sense pressa, com si tingués tot el dret del món a endur-se la meva filla.

No puc més. No puc evitar que les llàgrimes aflorin als meus ulls, però tampoc puc caure. Haig de ser forta. M’eixugo les llàgrimes amb el dors de la mà i miro en Jaques. Després en Mike.

Tots tres estem destrossats, i tenim por pel que pugui passar.

L’única cosa que tenim segura és que les diferències, la desconfiança, els anys de mentides, de trets i de sang queden a un costat. Formem un equip de tres i ens sentim més units que mai.

La Michelle és viva i sabem qui se l’ha endut.

En Jaques aparta els ulls de la pantalla i em mira.

—La trobarem.

En Mike tanca el portàtil amb un cop sec.

—Sí.

Jo miro la sabateta bruta damunt la taula. Recordo la manteta, la meva petita plorant, i no sé perquè recobro la força. Els miro.

El rostre desfet d’en Jaques.

La ràbia silenciosa d’en Mike.

I sento com alguna cosa dins meu es col·loca al seu lloc. Una peça fosca. Freda. Necessària.

—No —dic.

Els dos em miren sorpresos.

—No només la trobarem.

Agafo la sabata de la Michelle i l’estrenyo dins el puny.

—La portarem a casa, i després els esclafarem.

I aquesta vegada, cap dels dos intenta consolar-me ni tampoc, portar-me la contrària.

...CONTINUARÀ...  

#byLady