Jaques (#FemXarxa)

En aquest relat intens i carregat de tensió, ens endinsem en una història de thriller psicològic i retrobament emocional, on el passat i el perill es tornen a trobar. Quan una operació de rescat destapa un nom que hauria d’haver quedat enterrat, la protagonista es veu obligada a enfrontar-se a una de les etapes més fosques de la seva vida. Entre manipulació, desig i venjança, aquest relat explora els límits entre el control i la rendició, en un joc perillós on res és segur.

 

Només arribar, deixo el meu company dins del cotxe, perquè m’avisi si ve algú, i surto corrents.

M'han dit que està a l'habitació número 13 del motel «BRUIXES».

Pujo les escales que em porten al primer pis, vaig fins a l'habitació, escolto a través de la porta, sembla que no hi ha ningú. Espero que no l’hagin morta. Obro la porta amb les eines i m’esgarrifo, veient l'estat en què està.

Fa pudor a merda i pixats, quasi no puc ni respirar. Està tot brut, com si l’haguessin abandonat. Hi ha escarabats per terra menjant-se restes de quelcom florit que hi ha sobre la moqueta grisa amb hexàgons blancs dibuixats.

Per fi la veig, bruta, amb el cabell totalment despentinat i greixós, lligada amb els braços oberts al capçal. No es mou. M’hi acosto, l'olor que fa encara és més fastigosa, se’m clava al cervell a través del nas.

Trec una navalla i tallo les cintes amb les que la tenen subjecte al capçal del llit. Sembla que l’han drogada.

L'agafo pels braços. Deu pesar uns cinquanta quilos, normal en una adolescent. Amb dificultat, la porto cap al cotxe.

El Mike, quan ens veu, treu una manta del maleter i s’acosta, la subjecto mentre ell l’embolcalla amb la manta i l’agafa amb compte per portar-la ell. Em mira horroritzat, té dues filles.

Aviso als forenses perquè vinguin a custodiar l’habitació, no els envejo la feina avui.

Un cop asseguda al darrera del cotxe, em mira amb els ulls vidriosos i somriu subtilment.

—Gràcies... —xiuxiueja.

—Sara, qui t’ho ha fet això? Hem rebut un avís anònim.

—Jaques...

Quedo petrificada. En Jaques? Creia que l’havia deixat enrere. Noto el pèl eriçant-se sota la samarreta. El rei del Tràfic de Noies a Nova Orleans. Quasi el detinc. Quasi em mata.

—Mike, quedat amb ella esperant l’ambulància.

—Gina, on vas? —em coneix, sap que alguna en porto de cap.

—Ha dit Jaques.

—Ha tornat?

Assenteixo.

—No hi vagis, et matarà —però no li faig cas.

—O jo a ell.

Nega amb el cap, però sap que no em pot aturar.

Repasso la pistola, un acte reflex sempre que tinc la seguretat de que la puc necessitar, me la poso darrere la cintura i camino cap a l’entrada del motel.

Agafo un taxi dels que hi ha sota el cartell de neó i me'n vaig cap al centre.

El cor em batega massa ràpid, com si volgués sortir-me del pit. El nom ressona dins del meu cap: Jaques. No pot ser casualitat. No pot ser ningú altre.

—On la porto? —em pregunta el taxista.

Dubto només un segon.

—Al barri francès. Al «Soul Nights».

—No és bona zona a aquestes hores...

El conductor em mira pel retrovisor, com si volgués afegir alguna cosa més, però calla. Millor. Tampoc tinc ganes de donar explicacions.

Mentre el taxi avança, mil imatges del passat tornen a refrescar-me la ment, horroritzada. Recordo cada detall de quan vaig estar al lloc de la Sara, però ell deia que m’estimava, jo a ell creia que no, era la meva feina, però va demostrar després, que no tenia cor.

Jaques no és només un nom. És un fantasma que hauria d’haver desaparegut fa anys. Un traficant, un manipulador… algú que sempre va un pas per davant. L’última vegada que vaig creuar-me amb ell, gairebé no ho explico, a terra, dessagnant-me, veient com li fumejava l’arma després de disparar-me.

I ara… ha tornat.

Arribem. Li dono un bitllet al xofer i baixo sense esperar el canvi. L’aire del carrer és fred, humit, i fa aquella olor de ciutat que mai dorm. Camino ràpid, però sense córrer. Aquí, fer-ho és sospitós.

El local continua allà. Mateixa porta metàl·lica, mateixa llum tènue a dins. Truco tres cops. Pausa. Dos cops més.

Silenci.

Després, el soroll d’un pany.

La porta s’obre només un pam.

—Fa molt que no et deixes veure —diu una veu greu. És en Tony.

—No he vingut a parlar amb tu —responc seca—. Busco en Jaques.

La porta s’obre del tot. Fa una passa enrere.

—Això són paraules majors.

Entro i el miro als ulls. És enorme!

Dins, el fum i la penombra ho omplen tot. Figures a les cantonades, observant sense intervenir. Aquí ningú pregunta, però tothom escolta.

—Ha segrestat una noia —li dic, sense preàmbuls.

El Tony em mira fixament. No diu res, només alça una cella amb indiferència.

—L’estava deixant morir entre els seus excrements —afegeixo—. No és el seu estil.

Silenci.

—I què vols que et digui jo, eh! —diu finalment—. Si en Jaques ho ha fet, deu ser per algun motiu.

M’apropo una mica més.

—On és?

Somriu, lentament.

—La pregunta no és on és… —fa una pausa—. No s’amaga, al contrari, diria que ets on vol.

Em quedo quieta. Ara ho entenc. Això no és un rescat. És una trampa.

En Jaques m’està esperant.

Entro.

La sala és enorme i gairebé a les fosques. Només algunes llums tènues penjades del sostre il·luminen taules buides, sofàs de pell desgastada i una barra plena d’ampolles que brillen entre reflexos vermells del cartell de neó. L’aire és espès, carregat de fum, alcohol i aquella olor dolça i bruta que em porta al passat.

Creuem la sala fins al despatx d’ell, el Tony m’obre la porta. Passo cap a dins i la tanca al meu darrere.

El soroll sec em fa tensar les espatlles.

No veig ningú, però el noto.

Torno a tenir aquella sensació estranya al pit, com si el meu cos l’hagués reconegut abans que els meus ulls.

Camino lentament, observant les ombres de l’habitació. Un despatx obscur, sense finestres, la guarida del llop. Fosca, només un punt de llum sobre la taula que il·lumina mitja cambra, però tinc una sensació estranya. Sembla que no hi és, m’hauré d’esperar.

Llavors la seva veu emergeix de la foscor.

—Continues entrant als inferns sense pensar-t’ho dues vegades.

El cor quasi se’m surt del pit, colpejant-lo violentament.

Merda.

La seva veu baixa, calmada... és exactament igual a com la recordava.

M’aturo en sec.

—Jaques...

Una rialla suau ressona en algun punt de la sala.

No sé on és.

I crec que ell gaudeix fent-m’ho notar.

—Feia temps que no em deies el nom així.

Estrenyo la mandíbula.

Intento controlar la respiració, però noto com els records comencen a obrir-se pas dins del meu cap.

Les seves mans.

La seva veu a cau d’orella.

Els hotels.

Les nits interminables.

Jo creient-me especial.

Il·lusa.

M’havia seduït perquè jo portava el cas de les noies desaparegudes. Va acostar-se a mi lentament, pacient, fent-me creure que m’estimava mentre descobria què sabia la policia.

I jo hi vaig caure de quatre potes. Fins al fons.

Quan vaig descobrir qui era realment, ja era massa tard. Encara avui no sé què va fer més mal: saber que era un traficant o entendre que m’havia enamorat d’ell fins al moll de l’os. Creia que ho tenia superat, però...

—No pensava tornar-te a veure —dic finalment.

—Jo sí.

La seva veu sona ara més a prop.

Instintivament, el busco entre les ombres.

Però continua sense mostrar-se.

—Has canviat —afegeix.

—Tu no? —no respon a la pregunta i segueix.

—Això és bo.

Noto la ràbia pujant-me gola amunt.

—Has segrestat una adolescent.

Silenci.

Després, passos.

Lents.

Finalment, emergeix de la penombra. Elegant. Segur. Imponent.

Maleït sigui.

Encén una làmpada del racó.

El temps l’ha tractat massa bé.

Va vestit de negre, barba incipient, i amb aquesta mirada fosca que t’obliga a mantenir-la encara que sàpigues que és perillós.

Respiro més accelerada.

—La Sara no havia de morir —diu tranquil·lament—. Només era un missatge.

—Per a mi.

Somriu lleugerament.

—Sempre has estat intel·ligent.

M’acosto un parell de passes.

No hauria de fer-ho, però ho faig igualment.

—L’última vegada que ens vam veure em vas disparar.

La seva mirada no vacil·la ni un instant.

—Per què tu em vas trair.

Un nus em puja fins la gola.

Recordo la nau abandonada. La sang. El dolor. La foscor menjant-se’m viva mentre ell marxava.

Si el Mike no hagués arribat a temps, jo seria morta.

Però el pitjor no va ser la bala. Va ser veure’l marxar.

En Jaques em mira en silenci. Sap què estic pensant, com feia abans. Com si també recordés cada detall.

—Encara em mires igual —diu finalment.

Baixo la mirada un segon.

Error.

Quan torno a alçar-la, el tinc massa a prop.

No l’he vist moure’s. Estic atorrollada, masses emocions.

La seva olor em colpeja de ple i, durant un instant, torno anys enrere. Al llit, sobre els llençols rebregats, abraçats tota la nit, quan jo creia que tot era real.

—No t’acostis més —li dic.

Però la veu em surt massa fluixa, i ell ho nota. És clar que ho nota.

Somriu seductor, controlant la situació.

—Encara em tens por? —pregunta.

—No.

—Llavors enretira’t si no vols estar a prop meu —la seva veu m’acaricia els sentits.

Però no em moc.

El silenci entre nosaltres encara crema.

L’odio.

L’odio tant que em tremolen les mans.

I potser precisament per això, quan m’agafa la cara suaument amb una mà i m’acosta cap a ell, no reacciono.

Hauria d’empentar-lo i disparar-li, però quan els seus llavis toquen els meus, tot el passat retorna de cop.

Amor, odi, emocions, sentiments barrejats que em sorprenen i horroritzen a l’hora.

I li torno el petó.

La seva mà em ressegueix el maluc.

Ferm. Guanyant terreny.

S’acaba el petó, però no ens enretirem, l’electricitat passa de boca a boca, estem a mil·límetres l’un de l’altre.

Noto la seva respiració sobre la meva pell.

I odio que el meu cos encara el reconegui. Que el desitgi.

Hauria d’allunyar-lo.

Hauria d’agafar la pistola i acabar amb tot abans no sigui massa tard.

Però no ho faig. No podria mirant-me així.

Els seus dits em llisquen lentament pel coll, com si no haguessin passat els anys, com si la bala, la sang i la traïció no haguessin existit mai.

—Encara tremoles —murmura.

—De ràbia.

Somriu lleugerament.

—No només de ràbia.

I té raó.

El silenci entre nosaltres pesa tant que gairebé costa respirar.

M’allunyo una passa, intentant recuperar el control, però el sofà topa contra la part posterior de les meves cames. Maleït sigui. Recordo perfectament aquell sofà. O un de molt semblant.

Nits senceres. Whisky. Mentides.

Jo explicant-li coses del cas sense adonar-me’n.

Ell mirant-me com si fos l’única dona del món.

Què idiota vaig ser!

—Per què la Sara? —pregunto finalment, necessitant pensar en qualsevol cosa menys en nosaltres.

En Jaques deixa anar aire pel nas i s’asseu al sofà sense deixar de mirar-me.

Tranquil. Elegant. Perillós. Seductor.

—Perquè sabia que vindries.

—Has destrossat una menor només per fer-me aparèixer?

La seva mirada canvia un instant.

—No l’he tocat.

—L’han deixat lligada drogada entre la merda.

—Aquesta no va ser l’ordre.

Premo la mandíbula. No sé si menteix. El dubte encara em fot més.

Recolza els braços sobre els genolls, observant-me des de baix.

—Has canviat molt, Gina.

—Tu continues manipulant.

—No t’obligo a quedar-te.

Aquesta frase em colpeja la raó, perquè és veritat. La porta és allà, si volgués podria marxar, però continuo quieta. Deixant que els seus artells m’acariciïn la cama.

Subtil, però ardent.

Els seus ulls baixen lentament fins als meus llavis. Hi passo la llengua per inèrcia.

I noto aquella escalfor estúpida tornant-me a recórrer el cos.

—No em miris així —li demano.

—Com?

—Com si encara em coneguessis.

Es posa dret, sense presses.

És com reviure el passat, un «déjà vu».

Recordo perfectament com em desarmava només acostant-se. La manera de moure’s, de tocar-me, de parlar-me a cau d’orella mentre jo oblidava completament qui era i què estava investigant.

Quan el tinc davant meu, noto les pulsacions disparades.

—Et conec més del que voldries.

—Ja no sóc aquella dona.

—Segur?

M’agafa suaument la mà. El contacte em crema.

Intento enretirar-me, però no molt. I ell ho nota. Ho sap.

—Quan em vas disparar —dic en veu baixa— ni tan sols vas dubtar.

Per primera vegada, alguna cosa s’enfosqueix dins la seva mirada.

—Si m’haguessis deixat acabar la feina, hauries marxat amb mi?

No puc evitar riure sense humor. Va perdre molts milions per culpa meva.

—Això et repeteixes per dormir millor? Que m’estimaves i et vas veure obligat a matar-me?

—Ja saps com funciona això. Però no he dormit bé des que vas desaparèixer de la meva vida.

La frase em travessa l’ànima. No sé perquè, però el crec.

Merda.

Odio que encara tingui aquest efecte sobre mi. Odio recordar les nits en què m’abraçava després de fer l’amor, quan creia que vivíem una veritat.

Potser una part ho era, i això és el que em fa estar aquí, quieta, desitjant el que odio.

M’acaricia lentament el dors de la mà amb el polze. Noto un corrent per tot el cos. Suficient per excitar-me. No pot ser.

El meu cos el recorda massa. El vol.

—No facis això.

—Per què?

—Perquè acabaré odiant-me.

La seva respiració es barreja amb la meva.

—Ja m’odies, no hi perdo res.

—Però jo sí.

Els seus dits em pugen lentament pel braç fins a l’espatlla. La tensió em recorre sencera. Hauria d’aturar-lo. Tanco els ulls, alço lleument la barbeta i se m’escapa un petit sospir.

Estic perduda, porto massa temps imaginant aquest moment, somiant-lo les nits fredes, preguntant-me què faria si el tornava a veure.

Si el dispararia, o me’l menjaria a petons. I estava convençuda que ja hauria premut el gallet, però quan em toca la cara suaument, com abans, noto que tota la ràbia es dilueix i es barreja amb una mena de necessitat inesperada.

Els seus ulls es claven dins meu.

—Digues que no em desitges i pararé.

Ho hauria de dir i marxar, però sé que no és veritat. Mai abans se n’ha anat quan li ho he demanat.

Dubto, però no em puc mentir.

Torno a baixar la mirada un segon.

Error.

Això el motiva.

Quan torno a aixecar-la, ja el tinc massa a prop.

I aquesta vegada, quan em besa, simplement, obro la boca.

El petó és lent. Fosc. Ple d’emocions que haurien d’haver mort fa anys.

L’empenyo suaument pel pit.

No per separar-lo, sinó perquè retrocedeixi fins al sofà.

Somriu contra els meus llavis. Maleït arrogant.

Cau assegut mentre jo continuo dreta davant seu, respirant massa ràpid.

Durant uns segons només ens mirem. I em torna aquella sensació horrible. La de sentir-me viva només quan estic a punt de destruir-me.

M’agafa suaument pels malucs. Sense forçar. Convidant-me a jugar, però com si, a la vegada, em donés una opció de marxar, que sap que no vull.

I potser això és precisament el que em perd, just abans de treure’m la caçadora, que deixo en una tauleta amb la pistola, i seure al seu damunt, lentament, oberta de cames, cada cop més humida, més seva.

 

23/05/2026

 

Els seus ulls no abandonen els meus ni un segon.

Les seves mans recorren la meva esquena amb una calma que em torna boja.

Recordo perfectament aquestes mans. Les matinades on acabàvem mig nus al terra perquè no podíem esperar a arribar al llit.

Tot torna de cop. Hauria d’aturar-ho, però quan em besa el coll, lentament, la raó deixa de funcionar. Només queda el cos. La temprança. La tensió acumulada durant anys.

Ens movem lentament, com si tots dos estiguéssim recordant quelcom que el destí no ens deixa oblidar.

Entre petons, mans i silencis, el passat torna a col·lapsar-se sobre nostre.

Per moments, gairebé puc fingir que res dolent va passar. Que ell no és un monstre. Que jo no vaig acabar dessagnant-me en una nau abandonada. Que jo era la bona.

Però llavors em mira, i recordo exactament qui és. I contra tota voluntat, això, en lloc d’aturar-me, fa que el desitgi més.

Acabo de creuar la línia vermella.

Quan les seves mans s’enfonsen sota la meva samarreta, tanco els ulls un instant.

Maleït sigui.

Encara sap exactament com i on tocar-me.

—Pensava en tu —admet ell en veu baixa.

La confessió em desarma més que qualsevol altra cosa.

—No ho facis.

—És veritat.

—Jaques...

Però la veu em surt trencada.

Ho sap. Sempre ho ha sabut. Tenim quelcom únic que mai desapareixerà.

Ens besem de nou, més intensament aquesta vegada, i acabo perdent completament la noció del temps. Només existeixen els seus llavis. Les seves mans. El cuir del sofà cruixint sota nostre a cada moviment. La respiració accelerada. I... la necessitat absurda de tornar a sentir-lo encara que això em destrossi.

I mentre em baixa el tirant de la samarreta i la foscor del local ens acaba engolint del tot, una part de mi entén perfectament que estic cometent l’error més gran de la meva vida.

Però ja és massa tard per aturar-me.

Em poso de peu i em descordo els pantalons, me’ls baixo lentament, inclinant-me fins arribar a les botes, baixo les cremalleres, noto els seus dits acariciant-me els cabells.

Quedo només en tanga i samarreta, admira el meu cos, lasciu quan confirma que no porto sostens. I torno al seu damunt, seient sobre l’erecció prominent, que batega per mi.

Seguim besant-nos una estona més, perduts entre la foscor, la suor i els records. Les seves mans continuen recorrent-me el cos amb aquella calma perillosa que sempre m’havia desfet.

—Chéri... —murmura contra el meu coll.

La paraula em travessa com una bala.

Tot es congela de cop dins meu.

És exactament el mateix que em va dir abans de disparar-me.

Obro els ulls de cop i el miro diferent. Ja no veig l’home que m’està besant. Veig el traficant. El manipulador. El monstre que em va deixar dessagnant-me en una nau abandonada.

Ell nota el canvi immediatament. Sempre m’ha sabut interpretar quan els meus ulls parlen.

—No ha estat una bona idea —dic mentre intento apartar-me.

Però el Jaques m’agafa pels malucs abans que pugui allunyar-me del tot.

—Jo crec que sí... i no et facis de pregar —somriu lleument—. No ens va ni a tu ni a mi.

La seva mirada torna a encendre alguna cosa dins meu. Alguna cosa fosca. Destructiva.

I quan em torna a besar, amb aquella barreja de possessió i necessitat que sempre havia tingut amb mi, noto com la ràbia i el desig tornen a confondre’s fins a convertir-se en la mateixa cosa.

El sofà cruix sota nostre mentre el passat, la culpa i l’atracció acaben explotant definitivament entre nosaltres.

Veu que dubto, no les tinc totes, canvia el semblant, sorrut, controlador, possessiu, i em posa molt veure les ganes que té de posseir-me, i, sense quasi adonar-me’n, em rodeja per la cintura amb un sol braç i em tira cap al costat, quedant estirada al sofà, amb ell al damunt, encara amb els pantalons posats.

Estic molt calenta, tremolo sencera de l’excitació que em crema sota la pell, i sense pensar-s’ho, m’arranca el tanga d’una estrebada.

—Però què fas?

—Ja ho saps —diu gemegant, mentre es descorda la bragueta i el cinturó.

Es posa entre les meves cames i em besa intensament, i jo a ell, obrint la boca afamada, perquè les llengües juguin famèliques a la vegada que em penetra agosarat, dur, arrossegant la humitat entre els dos, fent-me gemegar de plaer, un cop rere l’altre, a mida que em posseeix, fent-me perdre el cap, oblidant qui som, on som... només sentint, gaudint del millor sexe que mai hem viscut a la nostra vida.

Poso les cames al seu voltant, creuant-les sobre les seves lumbars, embogint a cada envestida, desitjant-lo per sobre de tot. I començo a perdre el cap, em trema la barbeta, ja no hi ha retorn, el cos se’m tensa, encorbo l’esquena, gemego folla, gaudint-lo, poso les mans per sota del coll de la seva camisa i li esgarrapo la pell, dibuixa el dolor amb la boca, mirant-me calent i enfurismat a l’hora.

—Digues que ets meva...

—NO —gemeixo.

—Per favor...

—Mai.

I enfadat amb la vida, accelera, contundent, no puc ni obrir els ulls, el plaer és tan immens que em controla, i m’escorro brutalment, abraçada a ell, quan sento que explota dins meu, omplint-me a batzegades, posseït, fent-me seva.

Sempre havia fet la marxa enrere. Serà...

Però ara sóc prou inconscient per deixar en mans de la sort el meu destí. I restem així uns minuts, recuperant l’alè en silenci. Respiracions accelerades. Pell calenta. El gust amarg de saber que acabem de tornar a creuar una línia que mai hauríem ni d’haver imaginat.

I és llavors quan ho noto.

En Jaques continua abraçant-me amb la mateixa satisfacció tranquil·la que sempre apareixia quan aconseguia exactament el que volia.

No ha canviat.

Sempre serà igual.

Li poso una mà a l’espatlla perquè surti del meu damunt, comença a fer-ho, però quan veu que moc els malucs per marxar, m’agafa la cara amb una sola mà, prement les galtes amb els dits i em torna a besar, ficant la llengua fins a la gargamella, però jo ja estic més desperta que calenta i gairebé no reacciono al petó.

M’enretiro lentament i començo a vestir-me sense mirar-lo. Recullo el tanga de terra i me’l poso a la butxaca.

Noto els seus ulls clavats a la meva esquena.

Observant-me satisfet.

...CONTINUARÀ... LA SETMANA QUE VE, EL FINAL!

#byLady

| Instagram | Bluesky | Twitter(X) | TikTok | Newsletter |LLIBRES | LadyWits.cat | 

Si t’ha agradat aquesta història, trobaràs més emocions
al Món de la Lady

____

📚 Descobreix els meus LLIBRES aquí