Entrades
Gina (#FemXarxa)
Aquest relat segueix al de JAQUES.
—No. Això no es menja.
La Michelle em mira amb aquells ulls immensos i torna a
deixar el tros de plàtan sobre la safata de la trona. Després somriu i me'l
llença a terra.
—Fantàstic.
La nena esclata a riure i no puc evitar fer-ho també, perquè
és impossible enfadar-se amb ella.
Em passo una mà pels cabells i recullo el plàtan aixafat
mentre ella continua picant de mans, orgullosa de la seva obra.
Té quinze mesos. Quinze mesos de nits sense dormir, de
bolquers, febre, biberons a les tres de la matinada...
Quinze mesos que m'han canviat la vida. I dels que no en
canviaria ni un sol segon.
—Sí, sí. Riu-te'n.
La Michelle em mira divertida i allarga els braços.
L'agafo i me la poso a la falda. Fa olor de nadó i galeta
barrejats amb xampú infantil.
Quan els obro, la meva mirada cau sobre la fotografia que
hi ha damunt el moble del menjador.
Jo, la Michelle i en Mike al parc d’atraccions.
Somric involuntàriament.
Sense ell no me n'hauria sortit ni de lluny.
Va ser qui em va portar a l'hospital uns dies després del
Soul Nights, qui va descobrir amb mi que estava embarassada, qui va aguantar
les meves crisis, qui em va ajudar a muntar el bressol... Sort n’he tingut d’ell.
A més, mai ha intentat substituir ningú, ni ser més del
que és, simplement ha estat al nostre costat.
La Michelle l’anomena "Mik", encara no sap dir
el nom sencer, i ell fingeix indignar-se cada vegada per fer-la riure, com ara.
Miro el rellotge. Passen cinc minuts d’un quart de nou. Per
fi un dissabte tranquil, després de tres setmanes en un cas que m’ha absorbit les
hores.
I pensar en el temps, em fa pensar en ell.
Dos anys, ja han passat dos anys des d'aquella nit que
vaig prémer el gallet.
Encara recordo el soroll. El fum. La seva mirada. Sobretot
la seva mirada de desolació, de la meva traïció.
No, no vull pensar en ell, ja no. O almenys ho intento.
Tot i que no puc fugir completament del seu fantasma.
Em poso dreta i camino fins a la cuina amb la Michelle en
braços.
Premo el botó i la cafetera comença a omplir la tassa.
A fora fa bon dia.
La llum entra per les finestres del menjador.
Tot sembla normal.
Com si la meva vida hagués aconseguit trobar finalment
una mica de pau.
La Michelle em toca la galta.
—Mama.
Somric.
—Sí.
Mama.
Mai m'hauria imaginat que aquella paraula seria la més
important de la meva vida.
Ni que una criatura tan petita podria salvar-me de mi
mateixa.
Li faig un petó al front.
Ella protesta. Ja vol baixar. A veure quina en fa ara, la
meva petita entremaliada.
L'assec a terra i surt caminant amb aquella barreja
adorable de seguretat i desequilibri. L'observo mentre travessa el menjador i
no puc menys que sospirar, perquè té un deix en la manera de caminar, en com
aixeca la barbeta o quan mira fixament... que em recorda a ell.
Massa.
—Maleït siguis... —murmuro.
La Michelle continua caminant fins que troba la caseta de
fusta amb les peces per posar pels forats de la teulada. Es deixa caure fins
que el cul engrandit pel bolquer rebota a terra i agafa la peça rodona que es
posa directament a la boca.
Llavors, sona el timbre. Dues vegades seguides. No espero
ningú.
En Mike no vindrà fins demà.
Camino fins a la porta. Sense pressa.
La Michelle continua jugant darrere meu.
Miro per l'espiell. No veig res. Què estrany.
Obro.
I el món s'atura. Per un instant, el cor em deixa de
bategar. No pot ser, no m’ho puc creure, davant meu hi ha un home alt, amb els
cabells foscos, barba incipient i ulls grisos.
Els mateixos ulls que m'han perseguit durant dos anys i
que vaig veure apagar-se davant meu.
Durant uns segons cap dels dos diu res.
Ell em mira fixament, però quelcom ha canviat en la seva
mirada, l’expressió. Com si no sabés exactament què està passant.
La meva mà continua subjectant el pom de la porta.
Incapaç de moure'm. Crec que ni respiro.
I només puc mussitar una sola paraula, que s’escapa
absorta entre els meus llavis.
—Jaques...
...CONTINUARÀ...
#byLady
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada