Bona nit, capullo! (#FemXarxa)

La Laia estrena pis i ja es baralla amb el veí que sent a través de la paret del dormitori. Encara no li ha vist la cara, però té clar que és un capullo. Entre caixes de mudança, una nit amb les amigues i una aventura inesperada, descobrirà que les primeres impressions poden ser molt enganyoses.
«Bona nit, capullo!», un relat romàntic amb humor, desig i malentesos.

El primer que pujo al pis és la «Filomena», una de les dues plantes que han vingut amb mi, l’altra és un potus. Aquesta me la va regalar la Sílvia per celebrar que tornava a estar soltera. És una cinta, enorme i preciosa, em té el cor robat. En tenia un parell més, però les he regalat a la veïna del pis on vivia, qui me les regava quan marxava de vacances.

La deixo al mig del menjador, damunt del parquet, perquè encara no tinc cap moble on posar-la, de moment, només m’han portat el llit i la tauleta de nit. M’allunyo dues passes per admirar-la.

—Benvinguda a casa, Filomena.

La planta ni s’immuta, de fet, la veig tan poc convençuda com jo.

Durant la visita amb la immobiliària, el menjador m’havia semblat més gran. Ara, amb les persianes mig abaixades i l’olor de pintura recent, em costa imaginar-hi el sofà, els llibres, les tardes de diumenge. Em costa imaginar-me vivint-hi; sentir que és casa meva.

Obro la balconera. L’aire fresc em pentina l’ànima. Pujo les persianes, té força claror per ser mitja tarda. Em repenjo a la barana de forja. Al carrer, un repartidor arrossega un carretó ple de caixes de queviures d’un supermercat, deu ser la compra d’algú, i em recorda que no tinc ni sucre. Demà aniré a comprar.

De sobte, un cop d’aire recorre el carrer, les fulles dels arbres van caient lentament fins a formar una catifa groga rivetejant la vorera.

Inspiro fins a inflar del tot els pulmons i deixo anar l’aire de cop. Encara queda molta feina per fer. La Marta volia venir a ajudar-me, però necessito estar sola. Pensar. Mentre inicio la meva nova vida.

Tinc quaranta-tres anys, un cotxe ple de caixes i un pis que, per primera vegada, he triat sola, sense haver de consultar res a ningú. Ni la distància fins a la feina ni el color de les parets ni la conveniència d’una habitació per a convidats que no venen mai. Ha estat genial.

I hauria d’estar eufòrica, però ara mateix, estic cansada i començo a tenir gana, quan hagi pujat les quatre caixes del cotxe que queden, demanaré quelcom.

Baixo al pàrquing amb les claus noves agafades entre els dits, són més petites que les anteriors i tinc la sensació absurda que, si les deixo anar, després no les trobaré.

Tinc el cotxe tan arrambat a la columna que gairebé he hagut de sortir pel seient de l’acompanyant. Al maleter s’acumulen quatre caixes, una bossa de roba i la làmpada de la tauleta de nit embolicada amb una manta.

Quan començo a apilar-ho tot fora del cotxe, sento una porta.

Una noia amb roba d’esport passa caminant mirant el mòbil. Al mateix temps, un Golf blanc toca el clàxon dues vegades. Ella alça el cap i el noi que va al volant abaixa la finestreta.

—Ja vinc, pesat! —diu abans que l’altre obri la boca.

—Fa deu minuts que vens.

—Doncs espera’n dos més i en seran dotze.

Somric mentre arrossego la caixa dels plats fins al marge del maleter.

Més enllà, una parella s’acosta a un Jeep color verd gris. Ella és rossa, bufona, porta un abric clar i unes botes de taló que repiquen sobre el ciment. Ell va al costat amb una bossa de nanses a la mà.

M’hi fixo. Fan bona parella.

Ell és alt. Cabells foscos, una mica canós als costats, barba incipient. Du les mànigues del jersei arromangades i camina escoltant la dona amb el cap lleument inclinat cap a ella, li somriu.

Quan aixeco la caixa, em trobo amb els seus ulls. Mirant-me fixament, un instant, que només dec haver percebut jo.

Prou perquè ensopegui sola, se m’inclini la caixa i alguna cosa dringui a dins. Diria que és el colador d’acer, el que faig servir per fer camamilla.

«Molt bé, Laia. Tu sempre donant la nota.»

—Vigila —em diu la dona rossa.

—Sí. Gràcies. Són els plats, si no vigilo no caldrà que els pugi.

Somriuen amables i es giren cap al vehicle.

Aparto una bossa amb el peu perquè puguin passar millor. Miren les caixes escampades, després em miren a mi.

Espero algun comentari, però no diuen res. Obren el maleter i hi deixen les bosses. Ella continua explicant-li alguna cosa, mentre ell l’escolta.

Vaig cap a l’ascensor, hi deixo la caixa al costat, a terra. He pensat fer un primer viatge curt fins aquí, després ficar-ho tot a dins i pujar. Amb la resta de paquets m’ha funcionat prou bé. Torno al cotxe i n’agafo una altra. Aquesta vegada carrego els llibres. Dos viatges més i acabo.

Quan entro a l’ascensor, encara la sento parlar de lluny.

A les deu de la nit he aconseguit tres coses a part de demanar menjar xinès per sopar: connectar la nevera, trobar les tovalloles i clavar el capçal de forja a la paret.

El problema és que en obrir la caixa on hi havia els cargols, els del canapè se m’han escampat rodolant per tota l’habitació.

N’hi havia un sota el radiador, dos dins d’una sabata i un altre que juraria haver vist fa un moment al costat de la caixa de tovalloles. L’enretiro i per fi els tinc tots.

El mòbil, recolzat contra una caixa, em mostra un vídeo que explica com muntar una estructura pràcticament idèntica a la meva. Pràcticament. La diferència és que l’home del vídeo té un ajudant, una habitació immensa i molta traça.

«Ara només cal encaixar la peça lateral» —diu, mentre un noi jove li aguanta el lateral i li dona el tornavís.

—Si, és clar, així també el munto jo. Ara només cal que vinguis i l’encaixis tu.

Estiro el travesser. No entra.

El giro. Tampoc.

Quan empenyo per tercera vegada, la peça em rellisca i colpeja la paret. Jo perdo l’equilibri i també hi pico amb el colze.

—Joder... —dic en veu alta mentre em frego el braç.

Tres cops secs em responen des de l’altre costat de la paret.

Em quedo quieta, amb el tornavís a la mà.

—Podries parar?

La veu arriba apagada, però clara.

Miro cap al capçal, d'on ve la veu.

—Perdona?

—El soroll. Podries deixar-ho per demà?

Agafo el mòbil per comprovar l’hora.

—Són les deu i dotze.

—Ja ho sé. I no són hores.

Té una veu greu, aspra de son o de mala llet. Potser de totes dues coses.

—Estic muntant un llit —no sé per què li explico.

—Crec que muntar no seria el verb correcte.

Què borde és.

—Doncs quan l’hagi muntat, pararé.

Un silenci.

Després:

—M’he de llevar a les cinc.

Deixo el travesser a terra amb més cura de la que voldria.

—I jo necessito dormir en algun lloc.

—Amb menys cops també es pot muntar.

Aixeco el cap lentament.

—Escolta, si vols, ho proves tu…

—No, gràcies. Ja he treballat prou, avui.

Miro l’estructura a mig fer, les bosses, el matalàs recolzat a l’armari. Em fa mal l’esquena. Tinc el sopar als peus, una ungla trencada i una ratlla negra al jersei que espero que sigui pols.

—Doncs deixa’m acabar.

—Tu deus ser la que ha omplert el pàrquing de caixes.

Em poso dreta de cop.

—Les caixes eren a la meva plaça.

—Algunes.

—No impedien passar.

—Això ho diràs tu.

Penso en la gent que m’he creuat. La noia del gimnàs, el noi del cotxe blanc, la parella. Però ningú no s’ha queixat.

Tant és, de maniàtics, el món n’és ple.

—Has passat; si no, no series a casa rondinant a una paret.

El sento deixar anar aire.

—Només et demano una mica de consideració. Vull llegir en silenci.

—Ui... perdoni el senyor... I jo una mica de paciència. És el primer dia.

Durant uns segons, penso que s’ha acabat.

Llavors el sento rondinar:

—Sort que visc sol. Només em faltaria trobar-ne una com tu.

Se m’escalfen les galtes.

M’acosto a la paret.

—Tranquil. A mi tampoc em cal un «neandertal» insatisfet.

No contesta.

Espero, atenta mirant al buit, disposada a discutir-li qualsevol síl·laba.

Res.

Finalment deixo el tornavís dins de la caixa d’eines, arrossego el matalàs fins al mig de l’habitació i hi estenc el llençol i el nòrdic. Fan olor de net, a l’antiga vida. De detergent que m'és familiar en un pis desconegut.

Vaig al menjador. M’assec a terra per acabar-me les restes del sopar.

La planta continua sola al menjador. Com jo.

—Hem començat bé —li dic desolada. 

Em sento trista, deu ser el cansament o que estic enfadada amb el món.

No gaire més tard, vaig al llit, he deixat la persiana alçada i la lluna dibuixa ombres desconegudes al meu voltant. Amb el llum apagat, sento un estossec a l’altra banda.

No sé per què em posa colèrica, si no fos per ell, tindria el llit muntat.

Em giro cap a la paret.

—Bona nit, capullo!

Ho dic fluix perquè no em senti.

O això crec.

...CONTINUARÀ...

#byLady