Entrades
El pacte dels quaranta (#FemXarxa)
El pacte dels quaranta és un relat romàntic sobre l’amistat, l’atracció i l'amor.
La primera a arribar és la Júlia.
Aparca davant de la casa poc després de les sis, apaga el
motor i es queda uns segons asseguda dins del cotxe, contemplant l’edifici de
dues plantes que han llogat per passar el cap de setmana. A les fotografies
semblava més petita. En realitat, és una d’aquelles cases blanques construïdes
a tocar de la platja, amb una terrassa enorme encarada al mar, jardí, piscina i
unes escales de fusta que baixen directament fins a la sorra.
—No està gens malament —murmura mentre agafa el mòbil per
escriure al grup.
«He arribat. I sí, cabrons, existeix.»
Envia també una fotografia.
La resposta de l’Àlex és immediata.
«Mira sota el llit abans d’entrar.»
«Per què?»
És la Clara qui respon.
«Perquè si hi ha un cadàver, en Marc cobrarà per
investigar-ho i ens desgravarà el cap de setmana.»
La Júlia somriu.
Han passat més de vint anys i continuen sent idiotes.
Recull la bossa del maleter, es penja la motxilla a
l’espatlla i es recull els cabells rossos abans de buscar les claus a la caixa
de seguretat. Als quaranta-dos anys continua tenint aquell aspecte que sempre
ha fet que la gent li calculi menys edat, cosa que després d’un torn de dotze
hores a urgències considera gairebé un miracle de la medicina moderna. Treballa
d’infermera des dels vint-i-tres i, malgrat haver jurat cent vegades que
acabaria especialitzant-se en alguna cosa més tranquil·la, continua enganxada a
l’adrenalina de l’hospital.
La seva vida sentimental, en canvi, fa anys que no té cap
emoció.
Va conviure cinc anys amb en Pau i durant molt de temps
va pensar que acabarien casant-se. No perquè ell l’hi hagués demanat mai, sinó
perquè semblava el pas natural després de compartir hipoteca, vacances,
factures, sopars amb els sogres i discussions absurdes sobre qui havia deixat
la roba dins de la rentadora. Quan van trencar, tres anys enrere, no hi va
haver banyes ni grans escenes. Només havien deixat d’esperar un impossible.
Potser per això li va costar tant superar-ho.
La segona a arribar és la Clara, mitja hora més tard,
conduint un descapotable que la Júlia reconeix abans que enfili el camí.
—No em puc creure que encara tinguis aquesta «horterada».
La Clara baixa del cotxe, es treu les ulleres de sol i
observa la casa.
—No em puc creure que continuïs vestint com si fossis
monitora de colònies.
—Són pantalons curts i una samarreta.
—El que deia...
S’abracen rient.
La Clara té quaranta anys acabats de fer, els cabells
foscos gairebé fins a mitja esquena i una elegància natural que irrita
profundament la Júlia perquè sembla conservar-la fins i tot quan va d’estar per
casa. Va crear la seva empresa quan en tenia trenta-dos i ara dirigeix una consultora amb vint-i-set
treballadors, dues oficines i una agenda capaç d’espantar qualsevol persona
assenyada.
Mai no ha tingut una relació que ella mateixa consideri
seriosa.
Homes, molts.
Parelles, cap.
—On són els altres?
—En Marc diu que arribarà a les set. L’Àlex no ha
contestat.
—Per variar.
Entren a la casa i comencen a repartir-se les
habitacions, tot i que aviat descobreixen que n’hi ha quatre i, per tant, no hi
ha res a repartir. La Clara ocupa la més gran, que dona al mar, la Júlia la del
costat i deixen les dues de la planta baixa per als homes.
—Com quan teníem vint anys —comenta la Clara.
—Quan teníem vint anys acabàvem tots dormint on podíem.
—Jo sempre dormia al meu llit.
La Júlia la mira.
—Tu no dormies gaire.
—Això també és veritat.
En Marc arriba a les set i cinc.
A diferència d’elles, només porta una bossa petita que
deixa al costat de la porta abans d’abraçar-les. Té quaranta-quatre anys, el
cabell clar, una mica llarg, començant a clarejar lleugerament a les temples i
aquella manera d’observar que conserva dels anys que va passar a la policia. Ho
va deixar sis anys enrere per muntar una agència d’investigació privada i
sempre diu que ara persegueix marits infidels en comptes de delinqüents, però
cap dels tres sap exactament fins a quin punt és cert, ja que sol col·laborar
sovint amb els d’homicidis.
—Estàs més prima —li diu a la Júlia.
—Tu tens més canes.
—Jo també m’alegro de veure’t.
Amb la Clara no diu res. S’abracen i prou, encara que la
Júlia detecta aquella mirada fugaç que li reconeix des de fa molts anys.
En Marc ha estat sempre el més imprevisible dels quatre.
Mai no ha tingut una relació que durés prou perquè els altres arribessin a
memoritzar el nom de la noia. Algunes repetien uns mesos, d’altres
desapareixien després d’un cap de setmana i moltes ni tan sols arribaven a
existir oficialment.
Ell mai no ho ha amagat.
Li agraden les dones i a les dones acostuma a agradar-los
ell.
L’Àlex arriba l’últim, gairebé a les vuit, carregat amb
dues bosses, una nevera portàtil i quatre ampolles de vi.
—He portat provisions.
—Has portat alcohol —puntualitza la Júlia.
—És una provisió.
Als quaranta-tres anys, l’Àlex, moreno amb barba de dos
dies, continua tenint la mateixa obsessió per anar impecable que quan estudiava
disseny i els altres es presentaven a classe amb qualsevol cosa. Ara té una
petita firma de roba masculina, ven en diverses botigues i passa mitja vida
discutint sobre teixits, patrons i coses que en Marc considera incompatibles
amb la supervivència humana.
Ha tingut tres relacions relativament estables. Cap no ha
arribat als dos anys. Amb l’última va conviure durant un any i mig i, quan van
separar-se, va resumir la relació dient: «Érem fantàstics si vivíem separats.»
Decideixen picar alguna cosa a la terrassa.
La conversa salta dels records a la feina, dels amics
comuns als pares que es fan grans, i durant una bona estona sembla que no hagin
passat els anys. S’han vist moltes vegades des que es van conèixer a la
universitat, però feia molt que no aconseguien coincidir els quatre durant tot
un cap de setmana.
És després de la segona ampolla de vi quan la Clara treu
un sobre de la bossa.
—He portat una cosa.
—Si és cocaïna, jo demà treballo —diu la Júlia.
—És divendres.
—Ja ho sé. Era per donar dramatisme.
La Clara deixa el sobre damunt la taula.
—Ho vaig trobar fa dos mesos, quan la meva mare va buidar
la meva habitació de casa seva.
En Marc l’agafa abans que ningú i en treu un full
doblegat diverses vegades. El paper està groguenc i ple de gargots.
L’Àlex comença a riure abans que en Marc acabi de
desplegar-lo.
—No fotis.
La Júlia necessita uns segons més.
I llavors ho recorda.
Tenien vint-i-dos, vint-i-tres anys. Una nit d’estiu.
Massa alcohol. Una conversa sobre matrimonis, fills i la possibilitat
aterridora de convertir-se en adults avorrits.
En Marc llegeix:
—«Nosaltres quatre, plenament conscients i en possessió
de les nostres facultats mentals...»
—Això ja era mentida —interromp l’Àlex.
—«...prometem que, si arribem als quaranta sense
haver-nos casat, ens casarem entre nosaltres.»
Silenci.
La Clara aixeca la copa.
—Tots hem passat dels quaranta.
—Tu pels pèls —diu la Júlia.
—Però hi he arribat.
En Marc continua examinant el paper.
—Hi ha quatre signatures.
—Evidentment.
—El problema és que no diu qui s’ha de casar amb qui.
La frase, pronunciada en broma, queda flotant entre els
quatre.
La Júlia mira l’Àlex.
L’Àlex mira la Clara.
La Clara somriu a en Marc.
I en Marc, en comptes de riure, torna a deixar el paper
al centre.
—Doncs haurem de decidir-ho.
La Júlia deixa anar una riallada exagerada.
—Sí, home. Ara mateix, si vols. Fem les parelles, truquem
a un jutjat i dilluns tots casats.
—Dilluns treballo —diu l’Àlex—. A mi m’aniria millor
dimarts.
—Sou imbècils —murmura la Clara, tot i que somriu mentre
agafa l’ampolla per tornar-se a omplir la copa.
En Marc continua seriós, o almenys prou seriós perquè la
Júlia deixi de riure.
—Què? —li pregunta ella.
—Res.
—Aquesta cara no és de res. Et conec.
—He dit que hauríem de decidir-ho, no que ens hàgim de
casar dilluns.
—Marc, era una promesa feta amb vint-i-dos anys i una
quantitat d’alcohol que probablement hauria justificat l’anul·lació de
qualsevol contracte —intervé l’Àlex.
—Jo només dic que té gràcia.
—Què té gràcia? —pregunta la Clara.
En Marc assenyala el paper.
—Que ens semblava impossible.
Aquesta vegada ningú no respon immediatament.
—Què? Arribar solters als quaranta? —pregunta la Júlia.
—Exacte. Segur que quan vam escriure això estàvem
convençuts que, abans dels trenta, tots tindríem parella, fills, una hipoteca i
un cotxe familiar.
—Jo no he volgut mai un cotxe familiar —diu la Clara.
—Tu no has volgut mai ni compartir l’armari —replica en
Marc.
—Perquè no he trobat ningú que s’ho mereixi.
L’Àlex fa un gest d’aprovació amb la copa.
—En això hi estic d’acord.
—Tu vas conviure un any i mig —li recorda la Júlia.
—Precisament. Parlo amb coneixement de causa.
—Éreu fantàstics si vivíeu separats —diu en Marc.
L’Àlex l’assenyala.
—Ho veus? Per això no us explico res.
—Ho has explicat tu durant anys —diu la Clara.
—Perquè és una gran frase.
Riuen, però la Júlia torna a mirar el paper. Les quatre
signatures són allà, escrites amb bolígrafs diferents i amb una lletra que
reconeix com a seva però que ja no s’assembla gaire a la que té ara.
—Jo sí que pensava que em casaria —admet.
La Clara gira el cap cap a ella.
—Amb en Pau?
—Durant un temps, sí.
—Però no ho vau fer.
—Gràcies per recordar-m’ho —diu mig ofesa, fent una
ganyota.
—No ho deia per això.
—Ja ho sé.
La Júlia agafa la copa i beu un glop. No li molesta
parlar d’en Pau, però tampoc té ganes de convertir aquell cap de setmana en una
sessió de teràpia col·lectiva.
—Jo no m’hi he vist mai —diu la Clara.
—Casada? —pregunta l’Àlex.
—Casada, convivint, fent plans a deu anys vista amb
algú... No sé. Mai no he arribat prou lluny amb ningú per imaginar-m’ho.
—Perquè no has volgut —diu en Marc.
La Clara el mira.
—O perquè no he trobat ningú.
—No és el mateix.
—No, no ho és —respon ella amb tranquil·litat, però en
Marc aguanta la seva mirada més del necessari. Com si per un segon haguessin
connectat.
La Júlia ho veu.
També com l’Àlex s’hi fixa i baixa els ulls cap a la copa
abans d’agafar una oliva del plat.
—Bé —diu ell, abans de posar-se l’oliva a la boca—, ens
falten els dos grans fracassats sentimentals.
—Parla per tu —respon en Marc—. Jo no he fracassat en cap
relació.
—Perquè per fracassar primer n’has de tenir una.
La Clara esclata a riure.
—Aquesta ha estat directa a la jugular.
—No pas —diu en Marc—. Ho porto bé.
—Això és el més preocupant —afegeix la Júlia.
—Mireu qui parla. Quatre solters asseguts al voltant d’un
paper on vam prometre que evitaríem exactament això.
—No vam prometre evitar estar solters —diu la Júlia—. Vam
prometre casar-nos entre nosaltres.
—Encara pitjor —diu l’Àlex.
La Clara estira el braç i apropa el paper cap a ella.
—Realment no vam posar res més?
El gira, mira el revers i torna a desplegar-lo
completament.
—Res. Ni noms, ni parelles, ni condicions.
—Érem uns pèssims negociadors —diu l’Àlex.
—Teníem vint-i-dos anys —respon la Júlia.
—Jo als vint-i-dos ja hauria especificat les condicions.
—Tu als vint-i-dos trigaves quaranta minuts a decidir
quina camisa et posaves.
—Per això mateix. Les decisions importants no es poden
prendre de qualsevol manera.
En Marc somriu.
—Doncs imagina decidir amb qui t’has de casar.
—No penso imaginar-m’ho.
—Per què no?
L’Àlex deixa la copa damunt la taula.
—Perquè només hi ha tres opcions i les tres són aquí
assegudes.
La frase provoca un silenci inesperat.
La Júlia mira primer l’Àlex i després la Clara. En Marc
recolza l’esquena a la cadira i sembla divertir-se amb la incomoditat que acaba
de generar.
—Vist així... —comença la Clara.
—No ho diguis —l’adverteix la Júlia.
—Què?
—El que estàs pensant.
—No saps què estic pensant.
—Et conec des dels vint anys.
—Doncs potser hauríem de comprovar si el pacte tenia
algun sentit. Aquest burro m’ha encuriosit —diu assenyalant el Marc, que
somriu.
La Júlia arrufa el front.
—Com?
La Clara s’encongeix d’espatlles.
—No ho sé. Però si vam decidir que ens casaríem entre
nosaltres, devia ser perquè en aquell moment ens semblava que alguna combinació
dels quatre podia funcionar.
—O perquè anàvem borratxos —diu l’Àlex.
—També. Llavors segur que no mentíem, no?
En Marc torna a agafar el paper, el doblega seguint els
plecs antics i el deixa al mig de la taula.
—Tenim tot un cap de setmana per treure’n l’entrellat.
—Marc... —comença la Júlia.
—Què?
—No estaràs parlant seriosament.
Ell mira primer la Júlia, després la Clara i finalment
l’Àlex.
—No em preguntis per què, però cada vegada hi trobo més
sentit. I no et fiquis amb mi, ha estat la Clara qui ha portat el passat a
aquesta trobada.
Ella assenteix i es miren entre tots en silenci, però cap
altre s’hi oposa.
—Bé... —comença a dir la Clara—. Porto desperta des de
les cinc i entre el vi i la conversa, no voldria fer res de què em penedís
després. Vaig a dormir... i sola... —segueix dient irònica.
Els altres riuen.
Tot i que ha de reconèixer que cap d’ells dos està gens
malament, s’han cuidat des de sempre. I ella fa massa que no es fica al llit
amb cap tio.
—Jo també... —diu l’Àlex.
—Doncs va, anem a dormir i demà seguim —diu la Júlia.
—Tu també? —pregunta el Marc—. Podem fer l’última.
—Ui, no... passo, que encara te’m declararàs de
genolls... que avui estàs molt romàntic.
Tots esclaten a riure.
—Ets molt graciosa... Ara seràs la segona de la llista...
—Això vol dir que era la primera? —diu la Clara.
—Això no vol dir res... només era un comentari.
—Ara se m’ha trencat el cor —declara la Júlia amb la mà
al front com si actués.
El Marc nega amb el cap, mentre sospira incomprès i,
agafant quatre gots i un parell de plats, va cap a la casa.
Els altres acaben de recollir i el segueixen en silenci.
***
L’endemà al matí, la promesa continua damunt la taula.
La Júlia la troba quan baixa a preparar cafè. Algú ha
posat un cendrer a sobre perquè el vent no se l’endugui i, sota la llum del
matí, aquell tros de paper resulta encara més interessant.
I, curiosament, també més inquietant.
L’Àlex entra a la cuina descalç.
—Bon dia.
—Bon dia.
—Has dormit?
—Perfectament.
—Jo també.
La Júlia el mira mentre prepara dues tasses. Sempre ha
estat fàcil estar amb ell. Potser perquè mai no hi ha hagut res entre ells o
perquè, durant molts anys, l’Àlex va ser la persona a qui trucava quan
necessitava una opinió masculina que no acabés amb una insinuació.
—Ahir parlàvem seriosament? —pregunta ella.
—Espero que no.
—Jo també.
Però cap dels dos sembla gaire convençut.
La resta del matí transcorre a la platja. Bany, aperitiu,
converses interrompudes i aquella estranya sensació que alguna cosa ha canviat
entre ells. El pacte s’ha convertit en una broma recurrent, però cada vegada
que algú aparella dos noms, els altres reaccionen amb massa interès.
—Jo tinc claríssim que la Júlia i l’Àlex —diu la Clara
mentre s'estira a la gandula.
—Per què? —pregunta la Júlia.
—Perquè sou els dos més domèstics.
—Això és un criteri horrorós per casar-se.
—Funciona millor que Tinder.
En Marc deixa la cervesa a terra.
—Doncs jo diria que l’Àlex i tu —diu mirant la Clara, que
gira el cap.
—I això?
—Sou igual de maniàtics.
—Jo no sóc maniàtica.
Els altres tres esclaten a riure.
La conversa acaba derivant cap a una pregunta que ningú
no havia formulat fins aleshores: si haguessin hagut de triar quan tenien
vint-i-dos anys, qui hauria escollit qui.
Aquí les respostes es fan esperar mentre hi pensen.
La Júlia reconeix que l’Àlex li agradava.
L’Àlex admet que ho sabia.
—Com que ho sabies?
—Júlia, em miraves com si fos l’últim home de la Terra.
—Durant quant de temps?
—Dos mesos.
—Imbècil.
La Clara confessa que una vegada va estar a punt de fer
un petó al Marc.
—Una vegada? —pregunta ell.
—Una que tu sabessis.
En Marc somriu.
—Jo t’hauria deixat.
—Precisament per això no ho vaig fer. A més, tu només
tenies ulls per la Júlia.
La resposta provoca un silenci total, perquè en Marc sap
que és veritat. Abaixa els ulls uns segons, s’aixeca i va a banyar-se.
L’Àlex el segueix, mentre elles s’estiren a prendre el
sol.
Sembla que mai poden acabar les converses sobre el pacte.
A la tarda, després de dinar tapes al xiringuito, tornen
a la casa i el joc continua. Però ja no sembla ben bé un joc.
És la Clara qui ho planteja mentre preparen el sopar.
—Va... Suposem... que volguéssim complir el pacte.
—No volem —diu la Júlia.
—He dit suposem.
—Endavant —concedeix en Marc, sempre disposat a seguir el
joc.
—Com decidiríem les parelles?
L’Àlex proposa sortejar-les i rep tres negatives
immediates.
En Marc suggereix que cadascú escrigui un nom en un
paper.
—Això pot acabar fatal —diu la Júlia.
—Qualsevol sistema pot acabar fatal.
La Clara recolza els colzes a la taula.
—Hauríem de saber amb qui tenim més química.
Ningú respon.
No cal.
Tots han entès què vol dir.
—Estàs proposant el que crec que estàs proposant?
—pregunta l’Àlex.
—No ho sé. Què creus que estic proposant?
En Marc riu.
—Ara entenc per què dirigeixes una empresa.
La Clara no aparta la mirada.
—Ens coneixem des de fa més de vint anys. Som adults,
estem solters i, si realment volem saber amb qui hi ha atracció, potser hauríem
de deixar de teoritzar.
La Júlia nota una calor inesperada a les galtes.
—Tots quatre?
—Tots quatre.
La proposta queda damunt la taula amb una naturalitat
sorprenent.
No es tracta de demostrar res ni de convertir la nit en
una competició. Parlen durant gairebé una hora abans de prendre cap decisió.
Estableixen límits, deixen clar que qualsevol pot aturar-se en qualsevol moment
i, sobretot, acorden que ningú no donarà per fet res l’endemà.
La nit només servirà per respondre una pregunta.
Qui busca espontàniament qui.
—Abans, però, hem de fer un altre pacte... —suggereix
l’Àlex.
—Sí, home! —es queixa la Júlia.
—Quin? —pregunta el Marc.
La Clara es posa les mans al cap i espera a veure com
segueix la cosa.
—Passi el que passi avui, no ha d’afectar la relació que
tenim. Penseu que si no complim el pacte dels quaranta, haurem passat una línia
vermella, però si el complim, ens haurem fotut al llit amb les parelles dels
altres.
—Hòstia, Àlex... ara m’has destrempat! —diu el Marc,
enriolat. —I el problema és de consciència?
—Fem una cosa —proposa la Clara—. Pugem a l’habitació i
veiem com reaccionem.
—Em sembla perfecte, pugem, veiem que tot plegat és una
bestiesa i baixem a emborratxar-nos, lluny de qualsevol paper i boli... —els
pica l’ullet la Júlia.
—Val —accepta el Marc i agafa 4 gots de «xopet» i una
botella de whisky.
L’Àlex sospira i assenteix.
Quan finalment pugen a l’habitació més gran de la casa,
la de la Clara, amb un llit enorme. La Júlia està convençuda que acabaran rient
i tornant cadascú al seu llit.
Però ningú riu, i ningú marxa.
Estan dempeus, en cercle: el Marc, la Clara, l’Àlex i la
Júlia.
L’únic que somriu és el Marc, però està tan nerviós com
la resta.
Fins que una mà n’acaricia una altra.
I el pacte que feia vint anys que dormia els comença a despertar els sentits.
L’Àlex i la Clara miren la mà del Marc acariciant la de la Júlia, que es posa nerviosa.
—Ostres, tu... —diu ella, sortint del grup, anant cap a
la còmoda i posant whisky en un xopet, se’l pren d’un sol glop.
—Jo també en vull —diu la Clara acostant-s’hi i agafant
el seu, brinden entre elles i se’l prenen.
Deixen anar l’aire de cop.
La Júlia torna cap a ells i posant-se davant l’Àlex, l’acarona
i li fa un petó, no sap si sent res especial, al principi només ajuntant els
llavis, després espera que ell obri la boca per morrejar-se. La Clara s’hi
acosta, però la Júlia el deixa i va cap al Marc, que l’estava mirant sorprès,
però el que encara menys s’esperava era que ara li fes un petó a ell, després
de fer-n’hi un a l’Àlex, i menys ella, que deia que no ho volia fer, que tot
acabaria en res. Però el Marc fa temps que li té ganes i l’arramba per la
cintura, amb una mà al clatell, fent que les llengües juguin més ràpid i durant
més estona.
L’Àlex es posa bé el paquet, s’està excitant.
La Clara els mira a tots des de la còmoda, està flipant!
La més llençada és ella, i que la Júlia hagi reaccionat així, segurament és pels
nervis, però està accelerant tot el que ells esperaven. L’Àlex li diu que s’acosti,
obeeix, li posa les mans a les espatlles i salta, perquè ell la sostingui alçada,
mentre també li fa el primer petó. Aquest més dolç, més lent, s’assaboreixen
durant uns segons. Quan posa els peus a terra, xoca d’esquenes amb el Marc, posa
el braç cap enrere i li ressegueix els pantalons amb la mà fins a posar-la
sobre l’erecció prominent, està excitat del tot. Gemega en notar la fricció. És
millor del que hauria imaginat.
L’Àlex es descorda el cinturó i desbotona les bermudes,
encara amb la llengua dins la boca de la Clara, que comença a respirar
accelerada.
La Júlia se separa del Marc, es miren, l’atracció és
evident, ha estat increïble! Baixa la mirada fins a la mà de la Clara, i posant
els dits grossos per la cintura del banyador del Marc, els va baixant, mirant-lo
salaç, fins que cauen a terra i la mà de la Clara es troba directament amb el
membre. Dubta uns segons, deixant la mà a sobre, però aviat l’acaricia i el
Marc s’hi posa bé per no forçar la postura.
La Júlia torna a la còmoda, un altre xopet directe a la
gola, encara li falta valor. Els mira, agafa aire: «A la merda!», pensa i,
traient-se el vestit pel cap, el deixa a terra i s’acosta cap a ells només amb
bikini. L’Àlex la veu venir i estirant el braç, li descorda el cordill de l’esquena.
Ella es posa vermella, i tancant els ulls es treu la part de dalt. El Marc la mira,
l’Àlex es passa la llengua pels llavis, mentre la Clara li fa un petó al coll.
Ella pensa durant un parell de segons i, decidint-se d’una vegada per totes, es
treu la part de baix, mostrant-se totalment nua als dos. Ara la Clara també la
mira, somriu. La Júlia s’acosta cap a ells, l’Àlex s’hi posa de cara, la Clara
s’agenolla davant del Marc, que es treu la samarreta, està molt fibrat. Es miren.
La Clara el mira lasciva, traient la llengua, ell respira calent quan nota el
tacte sobre la pell, tanca els ulls uns segons, però els obre quan sent gemegar
a la Júlia. L’Àlex li està maurant un pit, agafant-li el mugró entre els dits, inclinant-se
fins a ficar-se’l a la boca i xumar.
El Marc la desitja, i més amb la boca de la Clara jugant
amb el seu membre, s’està posant molt catxondo.
La Júlia despulla l’Àlex, es nota que és el qui va més al
gimnàs, per com se li marquen els abdominals i els bíceps. Van cap al llit. S’estiren
sobre l’edredó, jugant amb les mans, la boca, cada vegada més acalorats, sota
la mirada del Marc, que gemega calent.
—Para, Clara... que em vindrà —diu intentant evitar que
passi.
Ella s’aixeca amb les galtes vermelles. S’eixuga els
llavis amb el dors de la mà. El Marc li comença a descordar el vestit,
lentament, besant-li el coll, fins a quedar nua, com la resta. Li agafa els
cabells i li menja la boca afamat, mentre posa dos dits entre les seves cuixes,
ella gemega: «oh, sí... sí... no paris...»
L’Àlex i la Júlia els miren des del llit, ell comença a recórrer
el seu cos cap avall fins a tenir el cap entre les seves cuixes.
El Marc la fa estirar al costat dels altres, ell es posa a
l’altra banda i, passant la mà per sobre de la panxa de la Júlia, que comença a
morrejar, segueix masturbant la Clara, que juga amb els seus pits.
La Júlia gemega cada vegada que l’Àlex li xucla el
clítoris, i obre més la boca, fins que la seva llengua i la del Marc perden el
control.
La Clara obre el calaix de la tauleta i deixa un grapat
de condons a sobre. L’Àlex li somriu, amorrat a la Júlia, que s’abraça al Marc,
que té els dits dins la Clara... Llavors, davant la sorpresa de tots, la Clara
es posa de costat. El Marc no hi arriba des d’on està. Ella posa mig cos sobre
la Júlia i la morreja. L’altra la mira amb els ulls oberts, no sabia que fos
bisexual. Tampoc és que li importi, només l’ha sorprès. En canvi, ella mai s’ha
enrotllat amb una noia. No li desagrada, tot i que no sent el mateix que amb
ells. Però es deixa portar.
El Marc mira l’Àlex. No entenen res, no esperaven que
passés això i s’estan posant com una moto.
El primer, demana a la Clara que s’enretiri una mica cap
al costat i, posant-se entre les dues, juga amb els seus pits. L’Àlex segueix
donant plaer a la Júlia, però pujant una mà entre les cames de la Clara, fins al
capdamunt, jugant-hi amb el dit gros.
Segueixen així durant uns minuts.
—Canviem? —pregunta el Marc a l’Àlex.
Aquest assenteix.
Quan surten del llit, la Clara es posa a sobre de la
Júlia, que té el cap sobre el coixí, l’Àlex es posa on era el Marc, però es
fica entre les cares i es bavegen els tres.
La Júlia el comença a masturbar. Ell mira la Clara.
El Marc va alternant entre les dues. Si hagués de decidir
quina tria, ara mateix no sabria què dir.
És una bogeria! Supera totes les expectatives.
La Clara alça el cap, la llengua del Marc l’està portant
al clímax, ell ho veu i accelera la llengua, ella s’agafa fort als llençols, la
Júlia li pessiga un mugró, l’Àlex es morreja amb la Júlia que també el
masturba, fins que la Clara orgasma brutalment i s’estira al costat, recuperant
l’alè.
—Nena, tenies condons, oi? —pregunta la Júlia.
La Clara no pot ni parlar, en tira un parell sobre el
llit.
Ells els agafen i se’ls posen. L’Àlex acaba abans, la
Júlia mira el Marc un segon i es posa damunt de l’Àlex, que també el mira. Ell es
manté immutable, però per dins no li fa molta gràcia, per un moment se sent
gelós. La Clara els observa. Com la Júlia es comença a moure lentament,
gemegant, i s’inclina per morrejar-se amb l’Àlex. El Marc mira la Clara. Està
estirada amb la mà al front. Decideix menjar-li el cul a la Júlia, però aquesta
hi posa la mà, el mira i li diu que no amb el cap.
La Clara ho veu i, posant-se a 4 potes, li ofereix el
seu. El Marc somriu. Es llepa el dit gros i li passa pel cul, lentament. Encara
està sensible de l’orgasme per com es mou, però segueix amb compte, de tant en
tant es masturba per evitar que li baixi la trempera, fins que ella, posant-se
la mà a la galta, la separa, oferint-se.
L’Àlex i la Júlia cada vegada gemeguen més fort, ella no
trigarà, s’incorpora fins a estar a l’alçada del Marc i girant la cara, li
ofereix la boca, que ell accepta, morrejant-se breument, abans de tornar cap a
l’Àlex.
El Marc ja no pensa, la seva part animal reacciona als
estímuls. Penetra lentament, amb cura, escoltant com li demana que segueixi,
com mou els malucs, fins que li fica sencera, envestint, accelerant mica a
mica.
De cop, tots gemeguen calents, la Júlia puja i baixa
enèrgica, fins a orgasmar i quedar al damunt de l’Àlex, recuperant-se. Està
marejada, deu ser del whisky, no hi està acostumada. S’aixeca i va cap al bany
a rentar-se la cara.
L’Àlex no ha acabat. Està tan trempat que li fa mal la
trempera.
—Puc? —demana a la Clara per menjar-li el pit.
Però ella para, mira al Marc, que surt del seu interior,
mentre veu com ella ocupa el lloc de la Júlia i li torna a oferir el cul.
Espera que estiguin situats i la torna a penetrar. La Clara arqueja l’esquena,
ells dos es miren, estan a punt d’esclatar. Ella es mou endavant i endarrere, jugant
amb els dos, que gemeguen tan o més que ella.
Quan la Júlia surt del bany i els veu als tres, es queda
de peu al costat del llit.
L’Àlex la veu.
—Seu sobre la meva cara —diu acalorat.
Ella ni s’ho pensa, està massa excitada i desinhibida encara.
Es posa de cara al Marc, oberta de cames sobre la cara de l’Àlex, que l’agafa
pels malucs fins que quasi se li asseu al damunt. Ella gemega, la Clara es posa
una mica més cap al costat, el Marc també s’inclina prou per poder besar la
Júlia, és increïble!
La Clara gemega quasi a crits, no li falta gaire per
arribar al clímax, comença a tremolar, el Marc accelera i s’escorre brutalment,
esbufegant com un animal.
Surt de sobre i s’estira al costat. La Júlia va cap a
ell, però li demana que s’esperi, s’aixeca i va cap al bany, l’Àlex es posa
sobre la Clara i segueix follant-la. Quan torna el Marc, s’ha tret el condó, es
posa sobre la Júlia, oberta de cames, i sense penetrar-la, prem el membre
contra ella, friccionant amunt i avall, està tan calenta que no triga a venir-li
el segon, abraçada a ell, gemegant dolça. Mentre, l’Àlex esclata dins la Clara,
just quan aquesta té el tercer o quart amb ell.
Resten uns segons així, fins que l’Àlex trenca el silenci
per anar al bany a treure’s el condó.
Quan entra de nou a l’habitació, els altres tres estan
estirats al llit, d’esquerra a dreta: la Júlia, la Clara i el Marc. Ell va al
costat de la Júlia, el Marc controla la reacció d’ella.
Cap diu res. Tots estan pensant en el que acaba de
passar. Hi ha certa incomoditat, tot i que gens de penediment.
Mica a mica es van adormint.
***
26/09/2026
La Júlia es desperta poc abans de les nou.
Durant uns segons no sap on és.
Després nota el pes d’un braç sobre la cintura, sent una
respiració darrere seu i recorda la nit anterior amb tanta claredat que li fa
tancar els ulls.
Fins que no s’hi va trobar, no creia possible que passés.
Encara no sap què li va passar ni per què va reaccionar així, però va ser
fantàstic.
No s’havien comportat com quatre desconeguts buscant una
aventura. Precisament perquè es coneixien massa bé, cada acostament havia
tingut un significat especial.
Mirades demanant permís, carícies més dolces, altres més
agosarades, diferents tipus d’atracció, desig, gelosia, una barreja d’emocions
que els havien aclarit molts dubtes, però que també els n’havia provocat de
nous. Com moments en què un simple contacte havia resultat més revelador que
qualsevol conversa dels últims vint anys. També hi havia hagut rialles
inesperades, alguna vacil·lació i una confiança tan natural que els havia fet
basarda.
Però ara la Júlia té una cosa clara, no va sentir el que
esperava sentir i això encara la porta més de cap que cap altra cosa.
Gira lleugerament el cap. És en Marc qui dorm darrere
seu. Diria que estava entre la Clara i l’Àlex. Que jauen ben adormits a l’altra
meitat del llit.
La Júlia s’allibera amb cura i baixa a la cuina. Obre la
porta de la balconada que dona a la terrassa i deixa que la brisa del mar li
pentini els cabells. És com si li depurés l’ànima i els sentits, somriu amb els
ulls tancats. No sap com acabarà el cap de setmana, però ja sap què vol.
Mica a mica van apareixent tots per les escales. Mirades
còmplices, somriures incòmodes, fins i tot un punt de vergonya que els enrojola
les galtes.
Ningú no sembla saber com començar la conversa. L’Àlex
mirant a terra, la Clara remenant el cafè, el Marc jugant amb el cordill del
banyador i la Júlia segueix mirant cap a l’horitzó.
Finalment es trenca el silenci.
—Algú vol cafè? —pregunta l’Àlex.
—Això és absurd —diu la Clara.
—El què?
—Que després del que hem fet aquesta nit estiguem aquí sense
saber què dir. No sé si ho sabeu, però ens hem tocat el cul.
En Marc agafa una tassa, somriu per primera vegada en
tota l’estona.
—Precisament per això hauríem de parlar del cafè.
La tensió sembla que baixa d’intensitat, però la conversa
no avança.
Esmorzen a la terrassa i acorden parlar-ne després de
dinar. Volen unes hores per pensar en el que ha passat.
La Júlia surt a passejar sola per la platja.
L’Àlex acaba trobant-la.
—Et fa res que t’acompanyi?
—És una platja pública.
—Sempre tan encantadora.
Caminen junts.
—Te’n penedeixes? —pregunta ell.
—No.
—Jo tampoc.
La Júlia enfonsa els peus a la sorra humida.
—Però no ha sortit com pensava.
—Com pensaves que sortiria?
Ella somriu.
—No ho sé. Però així no.
L’Àlex tampoc no ho té del tot clar.
A la casa, mentrestant, la Clara i en Marc tenen una
conversa semblant. Ella li pregunta si alguna vegada havia pensat seriosament
en ella.
—Sí.
La resposta la sorprèn.
—Quan?
—Moltes vegades. Sobretot a la universitat.
—Doncs no ho semblava.
—Perquè sabia que no volies res seriós.
—Tu tampoc.
—Potser aquest era el problema.
La Clara no respon. Juga amb un tap d’ampolla que hi ha
sobre la taula.
Tot i tenir menjar a la nevera, decideixen encarregar
menjar en un dels millors restaurants de la zona. Per uns instants, sembla que
no hagi passat res, però un cop dinats, a les quatre de la tarda, tornen a
seure els quatre al voltant de la taula. Toca parlar.
Cadascú té un paper i un bolígraf davant.
La norma és senzilla: escriuran el nom de la persona amb
qui creuen que podrien intentar complir aquell pacte. No necessàriament amb qui
han sentit més desig, sinó amb qui voldrien descobrir què podria passar en una
relació fora d’aquella casa.
Dobleguen els papers.
El Marc els barreja.
N’obre un.
MARC.
El segon.
CLARA.
El tercer.
ÀLEX.
I el quart.
JÚLIA.
Durant uns segons ningú no entén res.
—Fantàstic —diu finalment l’Àlex—. Hem aconseguit
votar-nos tots sense formar ni una sola parella.
La Júlia comença a riure.
La Clara també.
El Marc no.
—Falta saber qui ha votat qui —diu encuriosit.
Aquí comença la veritat. Ara veuran si la seva amistat és
tan sòlida com pensen.
Han arribat massa lluny per deixar-ho així.
La Júlia parla primer.
—Jo he escrit Marc.
En Marc la mira, sorprès.
Ella mateixa encara no sap explicar del tot per què.
Potser perquè la nit anterior havia descobert una tendresa en ell que mai no li
havia conegut, o perquè aquell matí, quan l’havia vist dormir, havia desitjat
besar-lo.
—Jo he escrit Clara —diu en Marc. La Júlia se sent
decebuda. Ell la mira somrient.
La Clara abaixa els ulls complaguda.
—Jo, Àlex.
L’Àlex deixa anar l’aire lentament.
Només queda ell.
—Evidentment, la Júlia.
El cercle és perfecte.
I impossible.
La Clara s’aixeca i entra a la casa. En Marc espera uns
segons abans de seguir-la.
L’Àlex i la Júlia es queden sols.
—Doncs ja ho tenim —diu ella.
—No tenim res.
—Exactament.
Aquella tarda és molt diferent del dia anterior. Ja no
juguen. Parlen.
En Marc explica a la Clara que sempre li havia atret,
però que durant anys havia estat convençut que ella seria incapaç de compartir
la vida amb ningú. La Clara li respon que ell no havia donat mai cap motiu per
pensar que volgués ser compartit per algú. Que estava segura que li agradava la
Júlia.
—Exacte... —i surt cap a fora.
L’Àlex admet a la Júlia que, quan eren joves, també
s’havia sentit atret per ella, però que mai no havia volgut arriscar l’amistat.
—Ahir vas sentir alguna cosa? —pregunta la Júlia.
—Sí.
—Jo també.
—Però has escrit Marc.
—Sí.
—Doncs ja està.
No ho diu enfadat.
Arriba el Marc i seu amb ells. Després la Clara, està més
confosa cada vegada.
—Crec que als vint-i-dos anys érem bastant idiotes —deixa
anar la Júlia.
—No és cap novetat —riu l’Àlex.
—Però potser vam encertar una cosa.
Els altres l’escolten.
—No vam escriure que havíem de casar-nos per amor.
—Això ajuda molt —murmura en Marc.
—Vam escriure que, si arribàvem sols als quaranta, ens
casaríem entre nosaltres. Perquè teníem por d’acabar sols —la Júlia observa les
quatre signatures—. Potser el problema és que estem intentant decidir-ho com si
només existissin dues opcions.
—Quines?
—Casar-nos o continuar exactament igual.
L’Àlex deixa la copa.
—Podríem provar-ho.
—Què?
—No casar-nos. Provar com a parelles.
El Marc arqueja una cella.
—Quines parelles? Acabem de demostrar que som incapaços
de formar-ne dues —diu.
—Precisament. No decidim res avui. Durant uns mesos,
cadascú tindrà una cita amb cadascun dels altres. Sols. Fora del grup. Sense el
pacte i sense la pressió de saber que algú haurà de quedar-se amb algú per
eliminació.
—Això són quatre cites —calcula la Clara.
—Sis —la corregeix el Marc.
—Com?
—Tu i la Clara no ho voleu provar?
—No, ahir va quedar clar que ella no —confirma la Clara.
La Júlia li tira un petó a l’aire, li sap greu, però no
li van les noies fins a aquest punt.
—Doncs ja està. Dues cites cadascú —diu el Marc.
—Llavors seran vuit en total, no? Quatre per dues cites —corregeix
la Clara.
—Ja ha parlat l’empresària d’èxit, no, són quatre —diu la
Júlia.
La Clara compta mentalment. Cert. Posa els ulls en blanc.
—Calla. Ja ho havia dit bé al principi.
Riuen.
La Júlia mira el Marc i ell li torna la mirada. La Clara
pregunta alguna cosa a l’Àlex i ell s’inclina cap a ella per contestar-li.
—Vols tenir la primera amb mi? —pregunta el Marc a la
Júlia.
—Val.
—Doncs nosaltres l’altra —diu l’Àlex.
—Em sembla perfecte.
Entre una cosa i altra, ja són al vespre. Els llums solars
del jardí, que envolta la casa, s’encenen tímidament, mentre la posta de sol
tenyeix de taronja l’horitzó.
—Vaig a mirar què queda per sopar —diu la Clara
aixecant-se. L’Àlex la segueix amb un got i dos «botellins» de cervesa buits a
les mans.
El Marc comença a recollir el que queda. La Júlia
l’ajuda.
—Així que m’has triat —diu ell.
—No t’emocionis.
—Massa tard, m’ha fet il·lusió.
Ella li dona un cop amb el drap de cuina que té a les
mans.
—Dissabte vinent —diu ell.
—Què passa dissabte vinent?
—La primera cita.
—Qui ha dit que dissabte puc?
En Marc somriu.
—Investigador privat. Tinc informació privilegiada.
—Ah, sí?
—Sí... per cert... he mentit —li diu, posant-se al seu
davant, agafant-la de la samarreta, arrambant-la cap a ell.
—Quan? Abans?
Assenteix.
—I això?
—Tots esperàveu que et triés a tu, tu també, o no
m’hauries triat. Ni que fos per acabar amb aquest joc d’una vegada.
La Júlia nega amb el cap, però també somriu.
—Com em coneixes... Saps, m’agradava que a la «uni» em perseguissis,
tot i anar amb altres noies, sentia que teníem quelcom especial.
—Crec que no he trobat cap noia amb qui tenir una relació
seriosa, perquè les comparava amb tu i cap estava a l’alçada —confessa ell
mirant-la fixament als ulls.
—Ahir em feia ràbia quan tocaves la Clara. Estava gelosa.
—Ho sé, per això l’he triada, per veure’t una altra
vegada als ulls aquella mirada un pèl enfurismada.
—Per això has rigut quan has dit que l’havies triat a
ella? Seràs... —ell assenteix—. Doncs ja ho saps, m’agrades.
—M’agrada agradar-te —encara la porta més cap a ell—. Però
haig de confessar que em fa tanta il·lusió com por, no sé com ho farem.
—Ja ho veurem. Dependrà de com em demanis la mà quan et
declaris.
Ell obre els ulls com taronges i empassa saliva.
—Júlia, et vols casar?
—Hahaha... no, però ara ha valgut la pena veure’t a tu la
cara.. pallús!
—Seràs cabrona...
—Mira, al final sí que tindrem alguna cosa en comú...
Li pica l’ullet.
—T’asseguro jo que en trobarem d’altres.
I acaronant-la, la besa amb tendresa, obrint les boques
per assaborir les llengües lentament, sense pensar en res més. Però la Júlia
l’atura.
—Espera... i com els ho diem a ells, com sempre ho
compliques tot, Marc!
—No crec que hi hagi gaire problema... mira...
Quan la Júlia es gira, veu la Clara i l’Àlex discutint
sobre qui ha de triar el restaurant de la seva cita. Ell la subjecta pel braç,
mentre ella l’agafa de les galtes amb una sola mà, prement-li els llavis, fent que
faci «morritus», parlant-li tan a prop, que sembla que li vagi a fer un petó.
Potser el pacte dels quaranta no acabarà amb dos
casaments ni amb un. O potser, d’aquí a un temps, tornaran a aquesta mateixa
casa amb dues ampolles de cava i un parell d’anells.
El que sí queda clar és que el pacte els ha portat a un
present que cap d’ells esperava i que el futur, tot i ser incert, ara els engresca
més.
Recullen la taula i entren a dins.
Els quatre conversen enriolats.
A sobre de la taula, el paper del pacte segueix plegat
sota un vell cendrer de vidre que ja ningú fa servir.
... FI
#byLady
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada