Entrades
L'exemplar (#FemXarxa)
Arribo a casa tot passejant. He anat a buscar un paquet a
correus que, en teoria, m’havien d’haver deixat a casa. Però no hi era i en el
seu lloc, m’he trobat la notificació.
Però sé què és. És el meu exemplar.
Sempre que escric una novel·la, quan escric les dedicatòries,
preparo el volum zero, i me’l dedico a mi, exactament igual com els que envio a
la resta de la gent, i el deso en un calaix.
Al cap d’uns mesos d’haver-la publicat, me’l regalo, i
envio l’exemplar per correu, i així, poder viure les mateixes sensacions que
els lectors.
Quan entro a casa, el deixo a sobre del moble de
l’entrada.
Em dutxo, em poso còmoda, agafo una copa de lambrusco,
d’una ampolla que vaig obrir fa un parell de dies i, descalça, el desembolico,
deixo el paper doblegat sobre el moble i vaig cap a l’habitació.
Col·loco el quadrant recte sobre el coixí de dormir, em
poso a sobre del llit, només amb samarreta i calces, prenc un glop de vi i obro
el llibre.
Somric al llegir la dedicatòria, no diu res excepcional,
però al final, a sobre el nom hi posa: «segueix així i algun dia seràs una gran
escriptora.»
Hahaha... seré idiota!
Passo les primeres pàgines, fins al primer capítol.
Abaixo una mica més el cul, creuo un genoll per sobre
l’altre i començo a rellegir el llibre per mil·lèsima vegada, però ara, com a
lectora.
Primer apareix la protagonista, una dona de poc més de
quaranta anys —com jo—, amb una vida avorrida, que viu esperant la felicitat. A
finals del capítol apareix ell, el galant atractiu i enigmàtic, d’aquells
protagonistes que a mida que escrius la novel·la va agafant més força, més
personalitat.
De cop, llegeixo una frase que no em sona de res. Vaja...
sembla que tinc llacunes mentals; millor, així em sorprendré.
Començo el segon, la veritat és que tot i que modificaria
alguna frase, està prou bé. Ara comença l’escena en la que es coneixen, és amor
a primera vista, va ser un diàleg molt treballat.
Estranyament, tampoc em sona de res. No pot ser... una
cosa és que no recordi una frase, però que tot un diàleg sigui diferent en
punts claus?
De cop, la idea de que l’editorial ho ha modificat sense
el meu permís em fa gelar la sang, tot i que m’estranyaria molt.
Ho torno a llegir, però estic molt dispersa, repasso la
mateixa frase deu vegades, i m’estic enfadant. No puc esperar a demà.
Agafo el mòbil i truco a la Mònica, la meva editora dels
tres últims llibres.
—Hola... tot bé? —diu tranquil·la, segur que encara és al
despatx.
—Hola, no ho sé... escolta, estava rellegint l’última
novel·la, i algú ha modificat part dels escrits.
—Com que s’ha modificat? A on?
—A la novel·la...
—La que està publicada?
—Sí.
—No pot ser —assegura, amb fermesa.
—Ja veuràs...
Vaig al menjador, trec el portàtil de la bossa, el poso a
sobre de la taula i l’obro. Busco el manuscrit, després vaig fins a la pàgina
que correspon al diàleg que estava llegint i, efectivament, no és el mateix
text.
—Laura, jo sóc qui l’ha editat i no he modificat res, des
del dia que vam confirmar el manuscrit tu i jo.
—Ves a la pàgina 26 del manuscrit, per favor.
—Ok. —Puc sentir com tecleja, i de cop es para. —Què
busco?
—El segon paràgraf, al manuscrit, comença per: “La
ferida...”, i al llibre hi posa: “Els ulls li brillen...”
Espero a que ho trobi.
—Laura, és una broma o què?... Jo hi tinc: “La
ferida...”. Espera, que miro el llibre que tinc de mostra. —Escolto les passes
com s’allunyen i torna. —Igual... a tot arreu hi posa: “La ferida...”
—Poden haver modificat el llibre a mig imprimir?
—No, es va fer una tirada de dos mil llibres seguits. I a
Amazon... —diu, obrint l’applicació a l’ordinador. —a l’ebook posa el mateix...
i t’asseguro que tots són iguals. No estaràs mirant un altre llibre?
—Si home! Estic malament, però no tant.
Tot i així, tanco el llibre per confirmar la portada.
Hi ha alguna cosa que no em quadra, la repasso bé i
llavors me n’adono, el protagonista està somrient. Busco la portada dins la
carpeta on les deso totes. Allà no somriu, de fet, més aviat està sorrut.
—Mònica, fes-me un últim favor, mira la portada, quina
cara fa el protagonista?
—No sé... molest? Emprenyat?
Estic al·lucinant. Intento recordar si m’he pres un
calmant amb el vi, però no... estic segura de que no.
—Exacte. Doncs res... no em facis cas. Perdona que t’hagi
destorbat.
—No pateixis... per això estem. Bona nit maca.
—Bona nit.
Quan penjo, torno a mirar les portades, a la de
l’ordinador, està cap cot, sorrut, al llibre que tinc a les mans, somriu, però,
fins i tot, diria que més del que ho feia fa uns minuts.
Em dec estar tornant boja.
Torno a obrir el llibre, a la pàgina del diàleg, vaig a
llegir el segon paràgraf i ara hi posa quelcom diferent:
«He estat jo».
Ho llegeixo tres vegades, també confirmo que sigui la
mateixa pàgina.
—Qui ets tu? —pregunto en veu alta. Part de mi, pensa que
és un fantasma que es vol comunicar.
I, davant la meva sorpresa, amb el llibre obert a les
mans, veig com s’esborren les lletres i s’escriu: «en Jack».
Miro la copa, està plena, no poden ser efectes de
l’alcohol. Però, no hi ha dubte, m’està parlant el protagonista de la novel·la.
Miro la portada, i s’està assenyalant a ell mateix,
divertit.
El tanco de cop i l’amago sota el cobrellit.
Intento entendre què passa, però no hi trobo cap sentit.
El miro de reüll, com si esperés que es mogués sol, però
no passa res. No m’atreveixo a tornar-lo a obrir. Però noto la seva presència, sota
el cobrellit, com si fos alguna cosa viva. Em sento ridícula. És un llibre. El
meu llibre.
Respiro a fons. Agafo la copa, en bec un glop llarg i la deixo
de nou a la tauleta.
Em passo la mà pels cabells, intentant posar ordre dins
del cap.
—No pot ser… —murmuro.
Allargo la mà lentament i enretiro el cobrellit. El
llibre continua allà. Immòbil. Tanco els ulls un segon i el torno a agafar.
El pes és el mateix. El tacte també.
L’obro.
Les lletres no es mouen. Tot està quiet.
—Jack…? —dic, gairebé en un xiuxiueig. Sento que estic
embogint.
Silenci.
Em deixo caure enrere, recolzant l’esquena al capçal del
llit. Estic a punt de riure’m de mi mateixa quan, de cop, les paraules tornen a
tremolar.
«No hauries d’haver tancat.»
Se m’accelera el cor.
—Això no pot ser… —dic, però ja no sono tan segura.
«Ho és.»
Em quedo mirant la frase, immòbil.
—Què vols?
Tarda uns segons. Massa. La curiositat em mata.
«A tu.»
Se m’escapa una rialla nerviosa.
—No… no pot ser. Tu ets un personatge de ficció. T’he
creat jo.
Les lletres desapareixen, com si algú les esborrés amb cura.
«Per això.»
Se’m posa la pell de gallina.
«Llegeix la pàgina seixanta.»
No sé per què li faig cas. Però ho faig.
Poso el punt de llibre on érem i passo les pàgines ràpidament,
fins que hi arribo. M’aturo. Respiro. I començo a llegir.
És l’escena entre ell i la Magda. Quan decideixen anar a
viure junts.
Però, altra vegada, no és com la recordo.
—Jack… —diu ella, amb una veu que gairebé puc sentir—. No
entenc què està passant.
Ell la mira. Ho puc veure. Ho puc sentir.
—No podem seguir així, serà millor que ho deixem —respon
ell.
—Què? Per què em dius això, amor meu? Ens estimem.
—No. Jo a tu no. Has de marxar.
Se’m fa un nus a l’estómac.
—Això no ho vaig escriure així… —murmuro.
Continuo llegint.
—Qui és? —pregunta la Magda.
Ell somriu.
—Encara no ho saps.
—Jack… em fas por.
—No hauries de tenir-ne.
—Per què?
—Perquè no ets tu.
Silenci.
—Llavors… qui sóc?
Ell s’acosta a ella, però no la toca.
—Algú imaginari que ja no cal que sigui aquí.
Se’m talla la respiració.
—Jack… —ella retrocedeix—. No pots fer això.
—Ja està fet.
La següent frase em deixa glaçada:
—Marxa, Magda.
La Magda el mira, amb els ulls plens de llàgrimes.
—M’estàs fent fora del meu poble?
—Sí.
—Per què?
Ell triga un segon a respondre.
—Perquè ella ja ha arribat.
Em quedo paralitzada.
Passo la pàgina amb les mans tremoloses.
La Magda marxa. Sense més. Sense drama. Sense final.
Desapareix.
Tanco el llibre de cop.
—No… —dic en veu baixa.
Aixeco la mirada cap a la portada.
El cor se’m para petrificat.
Ara, ell està sol.
I al seu costat… una silueta borrosa.
No és la de la Magda, però la reconeixo.
Mare meva... Sóc jo...
Em quedo mirant-la incrèdula.
—No… no… —nego amb el cap.
Les lletres no es mouen, torno a la del principi, on hi
tinc el punt de llibre. S’escriuen dues paraules.
«Ara sí.»
Baixo la mirada al llibre.
—No pots fer això —dic, amb un fil de veu.
«Ja ho estic fent.»
Se m’asseca la boca.
—Això no és real.
«Ho és prou.»
Respiro fort, intentant mantenir el control.
—No et puc estimar.
Uns segons en silenci, i segueix:
«Segur? Què sents ara?»
Se’m tensen les cames, sense saber per què.
«Només has de llegir.»
Empasso saliva.
—Llegir què?
Les lletres triguen a aparèixer. Lentament.
«El que et faria si pogués tocar-te.»
Em quedo quieta.
No hauria de continuar.
Però no puc evitar-ho.
Les paraules comencen a formar-se, línia a línia,
esborrant les que jo havia escrit.
«M’acostaria a poc a poc.»
Sento una escalfor estranya al pit.
«Sense tocar-te encara.»
Em mossego el llavi involuntàriament.
«Et miraria com ningú t’ha mirat mai.»
Se’m talla la respiració.
«Esperaria que fossis tu qui es mogués.»
Les cames se’m tensen una mica més. Noto un formigueig
entre les cuixes.
«I quan ho fessis… no t’aturaria.»
Tanco els ulls un segon.
—Para… —murmuro. Encara no puc creure el que estic
vivint.
Però segueix...
«Tu donaries el primer pas, quedant a pocs centímetres de
mi. I per fi et tocaria, mmm... com si ja et conegués.»
Se m’escapa un sospir.
«Perquè et conec. Tu m’has explicat, a l’escriure les
meves escenes, què t’agrada, què vols de mi.»
La mà se’m relaxa sobre el llibre. Passo la llengua pels
llavis.
«Sé què et fa tremolar.»
Una calor lenta em puja pel cos.
«Sé quan deixes de resistir-te al desig.»
Ja no sé si estic llegint o imaginant.
«I quan vols que continuï, encara que diguis que no, com
ara.»
El llibre em pesa a les mans.
El cap em cau enrere, contra el coixí.
Intento mantenir els ulls oberts, però em costa.
La respiració se m’alenteix.
L’últim que veig són les lletres movent-se.
«Ara dorm, i pensa’m.»
I no puc evitar fer-ho.
Noto el pes del cap contra el coixí, com si una força
m’hi atrapés i, de sobte, una línia imaginària recorre les parets, modificant
el meu voltant, omplint l’habitació d’espelmes, llum càlida i música suau, i
dret al meu davant, en Jack.
Moll, com si s’acabés de dutxar, amb només una tovallola
lligada a la cintura.
Des del llit puc olorar el perfum barrejat amb after
shave... se m’escapa un sospir, intens, delator del desig que sento ara mateix.
Però sembla un miratge.
—Això no és real... no és possible...
—No, és un somni. El nostre.
La seva veu m’arriba ferma, segura, seductora.
Amb una mà, estira la punta de la tovallola i queda totalment
nu. La deixa caure a terra i ve cap al llit.
Estic molt nerviosa, com una adolescent, i ell sembla que
em llegeixi els pensaments.
—Però, com...
—T’ho he dit, et conec.
Jeu al meu costat i, posant-me la mà al maluc, m’arramba
cap a ell.
Notar el seu tacte, el seu cos fornit contra el meu, la
seva excitació, que ara mateix, desitjo per sobre de totes les coses, em
trastoquen.
Segueix resseguint-me la pell amb els dits, a mida que
s’inclina sobre meu.
El cor em va a mil. Per més que li busco un defecte, és
perfecte, com sempre l’he imaginat i, per fi, m’atreveixo a tocar-lo. Li poso
la mà a l’espatlla, que pujo cap al coll, just quan els seus llavis toquen els
meus i...
25/04/2026
…la resta del món desapareix.
Tanco els ulls i em deixo portar, seduïda per les seves carícies
i la seva llengua jugant amb la meva lentament, enterbolint-me la ment, que es
desfà als seus encants.
Gemego quan posa la mà entre les meves cuixes, obro els
ulls un segon, impressionada, ell em mira somrient, però amb la mirada més
fosca, libidinosa, demostrant-me el seu desig, com l’excito, i frega el seu
membre contra mi, el té dur, enorme, fins i tot em fa mal contra la cuixa, però
m’és igual, seguim besant-nos, cada cop més febrils i famèlics.
Li agafo la galta del cul amb fermesa i se li escapa el
riure pel nas, no s’ho esperava, potser no em coneix tant com creu, tot i que
les seves mans són divinament exactes i plaents en tot moment.
M’enretira les calces cap a l’engonal i passa un dit
entre els llavis humits.
Gemego calenta, tirant el cap enrere.
Ell, em besa el coll, dolç, però de sobte, com si fos un
vampir em mossega sobre la jugular, no em fa mal, però la pressió em provoca un
calfred que em regira per dins.
Gemego més fort.
El desitjo tant ara mateix que em fa mal l’ànima.
Puja la mà i m’enretira un tirant, deixant-me el pit a l’aire,
i engrapant-lo, el comença a maurar, mare meva! Mai havia estat tan excitada.
Posa un genoll entre les meves cames, que separo, perquè
hi posi l’altra i quedi al meu damunt.
El miro.
Em mira.
La complicitat és brutal.
Cada moviment que fa sembla anticipar el meu, com si no
només em conegués, sinó que hagués estat esperant aquest instant amb una
paciència infinita. No és brusc, tampoc és lent; és exacte, precís, com si tot
estigués escrit d’alguna manera que jo no recordo haver decidit, però que
reconec en cada reacció del meu cos.
M’obro més de cames, noto la calça tibant a l’engonal,
però em distrec al notar el seu membre posicionant-se, obro lleument la boca,
em mira sorrut, concentrat, és tan guapo que fa mal als ulls, però quan em penetra,
fins i tot veig guspires al nostre voltant.
Gemeixo al notar com em recorre l’interior lentament fins
arribar al fons. Encorbo l’esquena, i aprofita per rodejar el mugró amb les dents,
que estira quan reposo el cos, em mira somrient, sense deixar-lo anar, la pressió
em fa mil pessigolles dins del pit, que s’endureix més encara i baixa l’altre
tirant, per agafar els dos pits i menjar-se’ls golafre, fins al punt que sento
dolor i plaer al mateix temps. Gemego intensa, però m’interromp al moure’s
ràpidament, sacsejant el meu interior a cada envestida, crido el seu nom, estic
fora de mi. El plaer al cony i la pressió als pits em fan perdre el cap
totalment, li rodejo fort la cintura amb les cames i el porto cap a mi quan
empeny, augmentant el plaer si és que és possible.
Esbufega calent, crec que està tan anat com jo, però
quasi no puc ni obrir els ulls. Segueix follant-me intensament, rígid, punyent,
ja no sé què faig ni què dic, l’orgasme em posseeix totalment i m’escorro
brutalment gemegant a crits, però ell no para, no puc deixar de somriure amb
els ulls tancats, cremo per dins, el
plaer no cessa, no deixo de xiuxiuejar el seu nom: «Jack... Jack...»
M’agafa fort per la cuixa, noto la pressió punyent dels
seus dits. Envesteix un cop més i esclata dins meu, deixant anar un sospir gutural
que em recorre la clavícula quan resta estirat, repenjant el front sobre mi. Recuperant-se
calmat.
Noto el cos encara sensible i la respiració que es va
normalitzant a poc a poc.
Ell no es mou de seguida. Es queda sobre meu, amb el pes
just, mirant-me amb aquella expressió que ja no sé si m’inquieta o em
tranquil·litza, com si necessités assegurar-se que encara hi soc, que no m’he
desfet amb la resta.
—Per fi... —diu, tan
a prop que gairebé no hi ha distància entre les seves paraules i la meva pell.
Ho pronuncia amb una naturalitat que em fa entendre que, per ell, tot això era
només una qüestió de temps.
En això em porta avantatge.
Tanco els ulls i l’abraço, però no tinc temps de
preguntar ni dir res.
Tot desapareix.
Quan obro els ulls, el primer que noto és el contrast. El
silenci de l’habitació, la quietud absoluta, la llum que no ha canviat en cap
moment. Tardo uns segons a ubicar-me, a recordar on sóc, a reconèixer el llit,
les parets, la meva pròpia respiració. Però hi ha quelcom que no encaixa amb el
fet d’haver dormit.
El cos està diferent, noto el cansament profund de quan
acabo de fer l’amor, sensacions que no puc fingir. Em moc amb lentitud, notant
cada múscul, cada zona sensible, com si acabés de passar de veritat. Sense
pensar-hi massa, baixo la mà per la cuixa, encara amb el cap espès, i quan els
dits ressegueixen la cuixa, m’aturo. Miro.
El morat és petit, però prou clar perquè no hi hagi
dubte. El contorn irregular, la pell lleugerament més fosca, la reacció
immediata al tacte. Em quedo mirant-lo més del que voldria, intentant
encaixar-lo dins d’alguna explicació que em permeti negar el que implica, però
no n’hi ha cap que s’aguanti. És on ell hi tenia els dits fa uns minuts.
M’incorporo lentament i és llavors quan veig el llibre,
estirat al meu costat, com si no s’hagués mogut en cap moment. L’agafo amb una
barreja de por i necessitat, com si dins seu hi hagués encara alguna resposta
que necessito.
Primer em sorprenc amb la portada.
Ell no hi és.
Ara només hi ha un llit, dibuixat amb una precisió
inquietant, i a sobre, torno a discernir la meva silueta estirada. No en tinc cap
dubte. La postura, la forma, la manera com el cos descansa… soc jo, com m’he
vist fa uns instants, com si algú hagués fixat aquell moment i l’hagués
convertit en imatge.
Se m’encongeix el pit.
—On ets? —pregunto en veu baixa, gairebé sense
adonar-me’n.
El silenci és absolut.
Obro el llibre.
Pàgines en blanc.
Passo la primera amb una certa incredulitat, la segona
amb més pressa, la tercera ja amb una inquietud que creix, però totes són
iguals. El paper és net, intacte, com si mai s’hi hagués escrit res. Continuo
passant-les, una rere l’altra, més ràpid, buscant qualsevol rastre, qualsevol
paraula, qualsevol error que trenqui aquella buidor, però no hi ha res.
El tanco de cop i l’estrenyo contra el pit amb una força
que no havia previst, com si així pogués retenir el que ja no hi és.
—No marxis… et necessito…
La frase surt sola, sense filtre, i quan la sento en veu
alta m’adono del pes real que té. No és només una reacció. És una necessitat
que no sé explicar.
Un calfred em recorre l’esquena, intens, sobtat, i el
llibre se m’escapa de les mans. Cau, però durant una fracció de segon sembla
que es quedi suspès a l’aire, com si alguna cosa el retingués, fins que
finalment toca a terra amb un cop sec.
La portada és completament blanca.
Sense imatge.
Sense rastre.
I en aquell mateix moment, sento una veu al replà.
Sona massa real per ignorar-la. Em giro de cop, amb el
cor accelerat, i m’aixeco gairebé sense pensar, travessant el passadís amb una celeritat
que no puc controlar. Quan arribo, obro.
El replà és buit.
No hi ha ningú.
Em quedo mirant uns segons, esperant que aparegui algú,
que hi hagi una explicació, però no passa res. Només el silenci i un fluorescent
parpellejant sobre l’ascensor.
Començo a tancar la porta lentament, amb la sensació que
alguna cosa no encaixa, que encara passarà quelcom més.
La potència de la llum baixa, quedant quasi a les fosques.
Sento una respiració al meu darrere. Molt a prop, prou
clara perquè no pugui confondre-la amb cap altra cosa.
El cos se’m queda rígid. No necessito girar-me per saber
que hi ha algú darrere meu, però ho faig igualment, lentament, amb la
respiració continguda.
Em giro.
I el veig.
En Jack és aquí, a pocs passos, però no del tot. El seu
cos sembla incomplet, com si encara no hagués acabat de formar-se, amb zones
translúcides que deixen entreveure el fons, com si fos una imatge superposada que
no encaixa amb la realitat. Tot i així, els seus ulls són clars, fixos en mi,
amb aquella seguretat que conec des que el vaig crear.
Fa un pas endavant.
I a mesura que es mou, el seu cos es defineix. La pell
pren consistència, els contorns es fixen, la seva presència es torna cada
vegada més sòlida, més concreta, com si estigués travessant una frontera
invisible entre dos mons. Els nostres.
No diu res mentre això passa. No cal.
Quan s’atura davant meu, ja no té res d’irreal.
És aquí. Amb mi.
No em moc. Estic petrificada. Dubto de tot.
—Estic somiant?
M’observa somrient, atractiu, seductor, calmat, vestit
com sortia a la portada del llibre.
S’acosta una mica més, envaint el meu espai vital,
tremolo nerviosa.
—Estàs bé? —pregunta.
—No ho sé.
—Normal...
Allargo el braç i el toco amb el dit. És real.
—I ara què?
—Ara tot...
I, rodejant-me amb el braç per la cintura, m’arramba cap
a ell i em besa apassionadament, sento papallones a l’estómac i l’abraço per
sobre les espatlles, fusionant-nos en un de sol.
Inexplicablement, tot té sentit.
Miro el meu exemplar, que encara és a terra. La portada torna
a ser la de la promoció, surten els dos, ell sorrut.
Tot ha tornat a la normalitat. Fins que torni a obrir el
llibre.
-FI-
#byLady
Altres relats sensuals:
Si t’ha agradat aquesta història, trobaràs més emocions
al Món de la Lady
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada