El gronxador (#FemXarxa)

 

Com cada dimecres sona el despertador. Però aquesta setmana és diferent, la Sara marxa de colònies fins divendres amb l’escola i això els permetrà preparar l’equipatge per anar a passar el cap de setmana tots tres a la Costa Brava. Fa mesos que no fan res, pendents de l’ascens del Martí a director comercial de vendes nacionals.

La Paula es posa el barnús a sobre del picardies i baixa cap a la cuina a preparar l’esmorzar.

Mentre, el Martí es dutxa, s’afaita, es posa els bòxers, els mitjons grisos i, mentre es corda la camisa, s’apropa a l’habitació de la Sara, obre un dit la porta i la crida.

—Sara, estàs desperta?

—Sí, paaaapa...

Ell no diu res, somriu per com ha allargat la “a” de la primera síl·laba, normalment encara seria al llit rondinant i ell hauria d’entrar per acabar de despertar-la, però deu estar nerviosa per l’excursió.

La Paula repassa la motxilla de la Sara i la llista de l’escola amb tot el que necessita, li afegeix la seva cantimplora d’aigua d’«Stranger Things» i en una bossa de tela que lliga amb un mosquetó metàl·lic de color pistatxo, dos entrepans, de truita i de formatge, i una bossa de «xuxes» per menjar a l’autocar.

Es comença a fer les torrades, mentre aixafa un alvocat, talla el tomàquet en rodanxes i posa la llet al microones.

Just quan les torrades salten impulsades per la molla, entra el Martí a la cuina. Com fa setmanes, quasi ni es miren, ell es prepara i pren un cafè sol de la màquina i agafa aire; de cop li canvia el semblant, sorrut, es gira cap a la Paula, que està traient la tassa amb la llet del microones i la posa sota el sortidor de la cafetera.

—Paula... —comença a dir. Ella no es mou, no és bon símptoma que li parli de bon matí. —Em sap greu, però... —abans que pugui seguir, ella es gira i el mira trista i enfadada a la vegada, amb la mirada s’ho diuen tot, però cal fer-ho real. —Aquest cap de setmana haig de treballar.

—Estàs de conya no? Ja hem endarrerit aquesta sortida sis vegades, Martí, n’estic farta.

—Et penses que ho vull, però la feina...

—Clar.. la feina... sempre la feina...

—Ho faig per vosaltres, per...

—Per nosaltres? Et sembla que estic contenta? Que t’ho agraeixo? Que prefereixo quedar-me tancada un altre cap de setmana sense veure’ns? Per si no te n’has adonat ja no som parella, vivim junts i per inèrcia. Feia més d’una setmana que no parlàvem.

—Hòstia no comencis! No és just...

—No... no comencis no... ets tu qui ho fa interminable...

—Quan tingui l’ascens, serà diferent.

—I una merda! Serà pitjor, més feina, més hores, més viatges...

Ell obre la boca, mentre espera a que acabi.

—Més diners...

—I perquè en vols més, entre els dos en tenim per viure bé de per vida, no és per calers, és quest orgull de prendre-li el lloc al Santi.

—No és el seu lloc, porto massa anys currant-m’ho, perquè ara s’emporti el mèrit!

—Però que no et sents? Dones prioritat a guanyar a aquell imbècil a estar amb nosaltres.

—Això no és cert, i ho saps.

—Jo ja no sé res... i cada vegada se me’n fot més.

—Què vols dir?

—Que per ser mare soltera no em cal estar aquí aguantant aquesta merda.

—T’estàs passant.

—No Martí, em sento sola. Tinc quaranta anys, una bona feina, una filla fantàstica i un marit absent... no costa gaire veure quina peça és prescindible.

—Sense aquesta peça no tindries aquesta casa, ni tres cotxes, ni aquestes vistes!

—Ets un puto materialista.

—I tu una desagraïda.

—Com si tu m’agraïssis que porti la casa, criï la NOSTRA filla, mantingui les amistats... crec que tens una vida prou còmoda.

—Tan difícil no deu ser si ho fa la meitat de la població! —respon sabent que li ferirà l’orgull.

—Doncs fes-ho tu, si ets tan llest i capaç.

—Potser ho faré, almenys no em donaran pel sac de bon matí.

—Va, fes-ho... fot el camp i espavila’t que ja ets prou gran.

—Després no et queixis que estàs sola!

—No t’equivoquis, aquí qui es quedarà sol seràs tu.

La Paula, agafa el cafè amb llet de la màquina, va cap on té l’esmorzar i empastifa la torrada amb l’alvocat, ni el mira, té els ulls plorosos, però no vol que la vegi. Sent com ell deixa la tassa, enfadat, sobre del marbre, marxa i dona un cop de porta que fa tremolar tota la casa.

Nota com les llàgrimes comencen a acumular-se dins dels ulls, veu la llesca borrosa, però sent les passes de la Sara baixant l’escala, se les eixuga i sense menjar, va a canviar-se per portar-la a l’escola, es creuen a mig camí.

Es recompon.

Ara no es pot esfondrar.

—Mama, perquè us discutíeu?

—Res important, bufona.

—Ho deu ser, perquè el papa ha marxat sense acomiadar-se de mi i està a dins del cotxe parat.

—No pateixis... vaig a vestir-me o farem tard i et perdràs l’excursió!

—Ni de broma! La Laura em mata! —diu excitada— vaig a dir adéu al papa abans que marxi.

El Martí segueix al cotxe, asserenant-se, no pot conduir així d’emprenyat, es coneix. Mai ha suportat estar barallat amb ella, però el treu de polleguera, no imagina la competitivitat que ha de superar a diari.

Sent la porta de casa, mira pel retrovisor si és la Paula, però no, veu a la Sara acostar-se saltant, té tretze anys i cada cop creix més ràpid. Baixa el vidre.

—Papa, has marxat sense dir res i avui marxo de colònies —diu com si estigués horroritzada repenjada a la finestra. Ell la mira amb culpabilitat.

—Cert. Ara anava a entrar.

—És mentida, estàs enfadat amb la mama.

—No pateixis, no passa res.

—Ja, sempre dieu el mateix, com els pares de la Laura abans de divorciar-se. Vosaltres també us separareu?

El Martí no sap què respondre, el cap i el cor envien missatges antagònics.

—No és el que vull.

Sembla que la resposta no la satisfà.

—Jo no vull que marxis de casa.

Sentir-li dir aquesta frase li encongeix el cor al Martí, que la mira trist, intentant dissimular.

—No em facis cas, avui estic molt tonto —i s’obliga a somriure.

—Doncs no facis tonteries —respon repetint el que ell sempre li diu.

—Enretira’t una mica —obeeix. Ell, surt del cotxe, obre els braços i ella s’hi abraça amb força. Ell li besa els cabells. —Passa-ho molt bé a les convivències i qualsevol cosa li dius a la mestra que ens avisi, val?

—Sí. Divendres t’ho explico.

—Això espero o et perseguiré! —diu divertit, fent-li pessigolles, abans que la Sara marxi corrents cap a casa.

La segueix amb la mirada mentre torna a obrir la porta del cotxe i, quan mira cap amunt, veu a la Paula observant-los des de la finestra. Espera alguna reacció, però ella, baixa la mirada i deixa anar les cortines, que la fan desaparèixer.

Respira profundament, entra al cotxe i marxa cap a la feina.

Al cap de deu minuts, surten elles, la Sara amb la motxilla que és més gran que ella. La posen a la maleta i surten direcció a l’escola.

Quan hi arriben, la Paula s’encomana de la disbauxa col·lectiva de la canalla, criden enriolats, esvalotats... Plany a les mestres que els acompanyaran, deu ser tota una aventura controlar-los a tots a la vegada.

Per la Sara, només existeixen les seves amigues, la resta del món desapareix.

La Paula posa la motxilla a la bodega de l’autocar i la busca, però només en rep una abraçada fugissera i un petó que li roba, però quan es miren, els ulls li brillen d’emoció, il·lusionada per marxar, i això fa molt feliç a la Paula.

Va on són les altres mares i pares, saludant-la des de lluny fins que l’autocar desapareix per la cantonada i la disbauxa es va silenciant.

Com sempre que la veu marxar, una espurna de patiment la fa sentir intranquil·la durant uns minuts, fins que torna al cotxe.

Agafa el mòbil de la bossa i li envia un WhatsApp al Martí: ”Ja ha marxat, tot Ok”. Ell respon amb l’emoticona del dit polze alçat, res més.

Abans, es trucaven i s’ho explicaven fil per randa, però aquest últim any, s’han dedicat més a ignorar-se que cap altra cosa, i així no poden seguir, ella no ho vol.

Aquesta nit, quan estiguin sols, li demanarà el divorci.

Es posa trista, engega el cotxe i va cap al mercat a comprar, abans de tornar a casa a teletreballar.

El Martí torna a llegir el missatge que li ha enviat la Paula per tercera vegada.

—Estàs bé? —li pregunta el Cesc, el seu col·lega i amic des que va entrar a treballar en aquesta empresa, el seu mentor.

—Sí, és la Paula. No estem en el millor moment. Havíem de marxar el cap de setmana a Begur, però ahir el Raúl ens va dir que anéssim a la fira amb ell.

—Qui?

—El Santi i jo.

—Vol clients nous i porta als aspirants al títol.

—Exacte.

—Vols un consell?

—No.

—Bé, te’l donaré igualment —li diu jugant amb un bolígraf a la mà— valora què és el que t’importa més o no te n’adonaràs i serà massa tard, perquè tot no ho pots tenir.

—No li vull donar el gust a aquell. Un cop jo sigui director, ja se suavitzaran les coses a casa.

—Jo tampoc volia i mira’m ara. Ni director, ni família.

El Martí assenteix amb la mirada.

Rep un e-mail del Raúl: “A última hora de la tarda, vine per parlar del cap de setmana”.

Alça el cap i veu al Raúl mirant-lo a través de la mampara, sempre controla si han llegit els seus e-mails. Assenteix amb el cap i l’altre somriu. Ja no ha de fer res més en tot el dia, segurament anirà al club amb el Santi a perdre el temps, mentre ell li resol tots els problemes. Es mereix ascendir cap a l’altre departament per mèrits propis.

Li ve al cap la imatge de la Paula a la finestra, com el mirava. No vol que el miri així, ella no.

 

21/02/2026

 

Al mateix temps, la Paula va caminant absorta pel mercat municipal. No recorda ni què havia vingut a comprar. No es treu al Martí del cap ni com li dirà aquesta nit.

El llenguado està en oferta, en compra dos.

—Avui només dos?

—Sí, la nena està de colònies i soparem sols —explica intentant somriure com si res.

—Mira tu la parelleta, avui sopar romàntic.

—No creguis.

—Aquests moments s’han d’aprofitar o s’acaba la màgia —va dient la peixatera.

La Paula no diu res, i li ve al cap la primera vegada que van deixar la Sara a casa de la seva sogra per anar a sopar sols, però al final es van quedar a casa, al llit, passant una de les millors vetllades de la seva vida. I la mandra que els va fer vestir-se elegants com si haguessin anat al restaurant amb estrella Michelin que havien dit, per anar a recollir a la nena i que la mare del Martí no sospités.

Li fa gràcia recordar com es van inventar la vetllada a mida que responien les seves preguntes.

—Noia, que estàs en Bàbia! —sent que crida la peixatera, despertant-la del record.

—Ai, disculpa’m, estava pensant en la feina.

—Aquestes dones tan modernes, sempre fent mil coses a la vegada.

—Sí, perdona.

—Res... seran vint-i-sis euros amb trenta-tres, maca.

—Amb targeta.

—Vols la còpia?

—No, només el tiquet, gràcies.

—Aquí tens.

—Merci.

—Passiu bé!

—Adéu!

Agafa la bossa molla de les nanses i marxa cap a casa, sense recordar encara el que hi havia anat a buscar.

Quan arriba, el posa a la nevera, es renta les mans i engega l’ordinador.

Sort que avui ha de fer dissenys i té dies de marge per entregar-los, perquè li costa estar concentrada.

De cop, comença a plorar, repenjant els colzes a la taula, amagant la cara entre les mans. Feia anys que no plorava així.

Com han pogut arribar fins aquí? Amb el que se l’estima. Però estan distants i res sembla que pugui canviar. Pensa en la Sara i encara plora més desconsolada, no s’ho mereix. Cap dels tres. Però algú ha de posar-hi fi.

Avui serà un dia llarg.

No dina, no té gana.

El Martí tampoc ha menjat, només una barreta de muesli i xocolata que tenia al calaix i, tot i així, se li ha quedat a la boca de l’estómac.

A més, ha estat un dia de molta feina, trucades, queixes... i a sobre, la reunió que ha tingut amb el Raúl per la tarda no ha anat com esperava. Comença a tenir mal de cap.

Són les set, torna cap a la seva taula, llegeix un e-mail, clica el botó de respondre, però es queda mirant la pantalla, ja no sap ni què escriure.

Apaga l’ordinador, agafa la jaqueta i la bandolera i, sense dir res, marxa cap a casa.

El trajecte se li fa dur. Com si no hagués passat el temps, li ve al cap, un cop rere l’altre, la conversa del matí amb la Paula. No poden seguir així, ho té clar.

Aparca davant la porta del garatge i entra a dins.

—Hola!

No obté resposta, els llums estan apagats, ni el de l’entrada no està encès. Mira cap a les escales, tampoc hi ha llum al pis superior.

El silenci és absolut, la casa buida se li cau a sobre. Imagina viure-hi sense elles. Per un moment pensa que la Paula ha marxat. Nota una forta pressió al pit. La tristesa l’envaeix i per primera vegada a la seva vida, la soledat l’embolcalla, transformant-se en por de perdre-les.

Llavors, recorda que quan la Paula vol pensar, sempre va al gronxador que li van construir a la Sara quan era petita, a l’alzina més alta.

Obre el finestral del menjador que dona al jardí i pot intuir la seva silueta.

S’hi acosta.  

S’està gronxant molt a poc a poc, impulsant-se amb la punta de les vambes, amb les mans agafades a les cordes que pengen de la branca.

S’hi posa al costat, en diagonal, no li pot veure la cara. Li fa basarda que el miri i ja no siguin ells. Al final, gosa parlar.

—Hola... —no respon. —Estic cansat de lluitar. Ho deixo.

Ella interpreta que vol el divorci, i el cor se li para emocionalment, la realitat li fa veure que realment no és el que ella vol, el mira amb els ulls enrogits de plorar.

—Com?  —li pregunta amb la veu trencada.

... CONTINUARÀ...

#byLady