Blanc Natural (#FemXarxa)

 

 

Li vaig dir a la Mireia que no era bona idea venir a passar els últims dies de vacances de Nadal amb el seu cosí, però ella, com sempre, s’ha de sortir amb la seva, i a més, ha portat al grenyut del seu amic, que no sé on l’haurà conegut, però no té res a veure amb nosaltres.

Sembla tret d’una pel·lícula dels anys vuitanta: sempre de negre, texans pitillo, samarretes de grups heavies i una caçadora amb un monstre sota les lletres d’Iron Maiden. I el pitjor, una melena ondulada fins als omòplats.

Hem coincidit vàries vegades, a festes i trobades ocasionals, i també durant unes vacances d’estiu a Mallorca, però mai hi he parlat... crec.

Aquesta vegada som tretze en una casa rural que hem llogat entre tots al Pirineu. És la primera vegada que hi venim, està prou bé, però hi fa un fred que pela. No ha parat de nevar des del dia que vam arribar, ara en fa tres, just després de les festes de Nadal.

—Gent!!! —Sentim al Miquel cridant l’atenció. És el més gran i acostuma a portar la veu cantant. —S’està acabant la llenya, se n’ha d’anar a buscar al cobert que hi ha pujant la senda. Cap voluntari?

Tothom abaixa la mirada, és obvi que cap vol posar un peu a la neu. Són les sis de la tarda i no fa ni una hora que hem tornat d’esquiar. Estem baldats.

—Fem-ho a sorts. —Diu el Josep, el cosí de la Mireia.

—Hi he anat al matí, passo. —Diu ella. —Qui queda per anar-hi?

Jo no hi he anat encara, però no dic res. Els que si ho han fet, ho diuen i queden fora de la repesca.

Dels tretze, n’hi ha cinc que encara no n’hem portat: la Sara, el Manel, el grenyut, l’Alba i jo.

—Dos de vosaltres pilleu... hahaha... —diu el Miquel. Tots li riuen la gràcia. A mi no me’n fa gens. Porta una caixa de llumins a la mà, en treu cinc, a tres, els trenca el cap de fòsfor vermell, es gira, se’ls posa cap per avall entre els dits gros i índex, de manera que queden els cinc extrems que no ha trencat a la vista, vaja... ho farem a sorts i jo mai en tinc—. Va, agafeu-ne un cadascun i els dos vermells van a buscar llenya.

Primer l’agafa l’Alba, surt net... merda... després el Manel, res, també net. Miro a la Sara i al grenyut, la cosa pinta malament. La Sara dona una passa endavant, posa els dits a sobre d’un, es tapa els ulls amb l’altra mà i estira. Increïble! Surt net!!! No cal ser gaire espavilada per saber que només queden els dos amb punta vermella.

El Miquel obre la mà i allà són, dos llumins sencers. Ens en dona un a cadascun. Ens mirem amb el grenyut, en té tan poques ganes com jo, i això que s’ha passat el dia al bar escoltant música i llegint un llibre de no sé què.

Agafo el meu i me’l poso dins de la butxaca. Ell hi juga fent donar voltes entre els artells, com quan els mags fan girar una moneda.

—David, hi saps anar? —Li pregunta el Josep al grenyut. Mira, ja sé el seu nom.

—No.

Té la veu més suau del que creia. Em mira.

—Tu hi saps anar?

—Crec que sí. Mireia, és per on vam passar el primer dia passejant, no? —li pregunto.

—Sí, sortint a mà dreta, pugeu uns cinquanta metres i agafeu un parell de paquets de llenya dels que hi ha preparats i torneu. Sobretot, no perdeu el paper amb el codi, que ens l’han de cobrar quan marxem. —m’explica mirant-me amb cara de pena.

—Val —diu el David, anant cap a la porta.

El segueixo, ens posem els anoracs, que tenim al rebedor, i sortim cap a fora.

Fot un fred exageradament glacial.

El David es para abans de baixar les escales que donen al camí i em mira. Mai m’hi havia fixat, però, porta la barba incipient molt ben perfilada, té les faccions delicades i la mirada dolça.

—Què? Som-hi? —assenteixo fastiguejada —mira la part positiva, queden tres dies. Per estadística, ja no ens tornarà a tocar —diu somrient. I té raó. Ara em sento millor.

Comencem a pujar pel sender que vaig seguir el primer dia, però avui neva i molt, quasi no veig el camí.

Devem portar uns vint metres i, de sobte, sentim cruixir una branca, mirem cap amunt.

Al nostre costat hi ha un avet immens, una de les branques està massa carregada, segueix cruixint a càmera lenta, fins que cedeix del tot i cau estrepitosament sobre nostre, el David m’empeny i quedem a terra estirats, ell a sobre meu, immobilitzant-me del tot. Noto la branca a les cames, però sembla que no ens hem fet mal.

—Estàs bé? —em pregunta encara al meu damunt, no hi ha ni deu centímetres entre les nostres boques i ara em sorprèn amb l’olor que fa, una barreja de perfum i suavitzant del cabell que m’atrau. No dic res, tinc por i la mirada perduda—. Olga, t’has fet mal? —ara sembla més preocupat, i realment estic bé, només una mica atorrollada.

—Sí... sí... l’ensurt...

Respira més tranquil; però no acabo la paraula, que tornem a sentir cruixir una branca. Ell s’aixeca, m’ofereix la mà, que accepto i m’ajuda a alçar.

—Corre! —diu mirant enrere.

De cop, sembla que tot es mogui, miro de reüll i és un petit allau que baixa per la pendent per on havíem d’anar, correm cap al lateral fins que som prou lluny per veure com el paisatge s’esvaeix al nostre costat sota un núvol de neu pols que ens envolta.

Noto com em guia fins a quedar repenjada contra un arbre, ell al davant, protegint-me. Semblo idiota, no sé què fer, estic atemorida, vull anar a casa.

M’abraço fort a ell amb els ulls tancats, el soroll és ensordidor, tremola el terra, l’arbre, nosaltres; els segons es fan eterns, el cor em batega a mil per hora.

Mica a mica va tornant la calma. Segueixo amb els ulls tancats, agafada a ell. Noto com gira la cara cap al costat contrari on sóc jo. No em moc.

—Diria que ja ha passat —diu dubitatiu.

Escolto la seva veu arran d’orella, el seu alè em fa pessigolles al cabell. Però cap dels meus músculs respon. Segueixo paralitzada.

Em frega els braços per fer-me reaccionar i sembla que funciona, obro els ulls i el deixo anar. Em fan mal els dits de tant fort que m’agafava al seu anorac.

Sembla que sí que ja ha passat i que tot ha tornat a la normalitat, però no reconec on som.

Miro cap a banda i banda i estic totalment desorientada, fins i tot ha desaparegut la inclinació del sender, només hi ha un munt de neu que ens impedeix tornar cap a la casa.

Llavors, me n’adono que em mira, esperant a que jo digui alguna cosa, però me’l quedo mirant fixament als ulls. Sembla contrariat, només somriu nerviós.

—Gràcies —dic amb un fil de veu.

—De res. Hauríem d’anar tirant, abans no torni a passar i no ens en sortim.

M’esgarrifa sentir-li dir en veu alta.

—Val, però no sé cap on hem d’anar. Diria que cap allà —dic assenyalant cap a un lloc que sembla més planer.

Ens hi dirigim. Sembla que va coix.

—Que t’has fet mal? —pregunto mirant-li el peu.

—Quan hem caigut a terra, una branca m’ha colpejat el bessó i em molesta una mica —explica sense deixar de caminar.

El segueixo. Quan arribem al primer objectiu, veiem llums a uns cent metres. Caminem a poc a poc, els peus se’ns enfonsen cada vegada més, no ha parat de nevar ni un minut. Començo a estar cansada.

A mig camí, una barana arran d’una torrentera —diria que és un mirador—, ens impedeix seguir cap als llums. Semblen un grup de cases.

—I ara què? —pregunta.

—Mira! —responc, veient un indicador on hi posa “Antic refugi”.

—Esperem que no sigui molt lluny.

Assenteixo i seguim caminant. Gairebé és de nit.

Per sort, no han passat ni cinc minuts que topem amb un edifici petit, sembla una ermita, deu ser el refugi. Ens hi acostem. Pugem una pedra de pissarra que fa d’esglaó sota una petita marquesina desgastada pel temps.

Una mica més amunt del pany, hi ha una caixa a la paret amb el dibuix d’una clau. L’obro i la trobem penjada amb una corda d’escalar, sembla nova. Obrim i ens embolcalla una mixtura entre essència de fusta vella i tancat que ens porta al passat.

Un plafó led d’emergència, que hi ha sobre la porta, s’encén i ens il·lumina amb una llum tènue. Ens mirem i riem. És més del que esperàvem. Entrem.

Al costat, tenim una taula amb un fanalet de gas i un full plastificat amb instruccions.   

Sembla que no fa tant de temps que està desocupat, al contrari, al foli hi diu que aquest refugi és per casos d’emergència, que no s’utilitzi per cap altre motiu. Indica on hi ha queviures, roba, aigua. És increïble! Un tal Sebas ens dona la benvinguda i demana que en cas d’utilitzar-lo, que intentem gastar pocs recursos i que, si podem, que en portem més per altra gent que es pugui trobar en la mateixa situació.

Vaja, algú s’ha dedicat a mantenir el refugi en condicions. No sap com li agraeixo ara mateix. És evident que som una emergència. 

El David treu el zippo amb el que juga sovint i encén el llum de gas; de cop, tota l’estança es torna més càlida.

És un espai petit amb parets de pedra i una finestra a cada costat, al mig hi ha una taula de fusta robusta, com els bancs que l’envolten, una llar de foc de pedra al fons, que sembla que no hagi vist una flama des de fa temps.

En un costat hi ha una barra fixada a la paret entre dos armaris, en un hi ha mantes de totes menes i colors, de més velles i més noves, a l’altre, plats i gots de paper i coberts de plàstic en bosses individuals de diferents marques i tot de llaunes de conserves i botelles d’aigua de diferents mides, però el que més ens impressiona són les notes d’agraïment que hi ha escrites a les portes.

La resta de la sala està buida, excepte dues lliteres a l’altre costat, també de fusta amb matalassos folrats de plàstic, i un cabàs ple de llenya i diaris.

Quan acostem el fanal a la llar de foc, està preparada per encendre. 

—Sembla que hem tingut sort —diu tan sorprès com jo de tot el que hi trobem. Me n’adono que segueix anant coix.

—Seu —li dic, gairebé com una ordre, assenyalant el banc més proper—. Deixa’m veure aquest peu.

—Estic bé —rondina.

El miro alçant una cella i ara obeeix sense protestar, cosa que em sorprèn. S’asseu i recolza la cama sobre el banc. Està xop, com jo. Quan li pujo el camal del texà, tan ajustat, sembla que li molesta. Veig una marca que li puja pel bessó. Té la pell molt blanca, contrastant amb el negre de la roba.

—Estàs tremolant —em diu ell. No s’està mirant la cama, em mira a mi.

—És que estic gelada... —repasso tot el bessó —sembla que només hi tens el cop, però se t’ha inflat, ho anirem controlant —li dic dolça. Assenteix amb el cap. —Ara ens hauríem de treure aquesta roba —somriu.

—Primer encenem foc.

Fa esma d’aixecar-se, però no el deixo, agafo el fanal, el zippo que em dona, m’acosto a la llar de foc i l’encenc.

Està tant seca que no triga gaire a prendre, fent saltar petites espurnes, primer apocament, després amb fúria ataronjada que pinta les parets de pedra del refugi. La calidesa m’arriba de cop, gairebé fent mal, com si em despertés la pell adormida.

—Mare meva, quin gust, posem el banc aquí davant.

M’ajuda i seiem un al costat de l’altre, tan a prop que ens toquem. Noto certa atracció que em posa nerviosa, no sé què m’està passant.

El silenci ja no és incòmode; l’omplim amb la respiració, que a poc a poc es va compassant.

—Saps, David... —Faig una pausa i em començo a abaixar la cremallera de l’anorac xop—. No ets com pensava.

Somriu, una rialla curta i sincera, que li fa brillar els ulls.

—Tu tampoc —respon mirant-me fixament.

Tornem a quedar en silenci, només sentim el so de la tempesta picant contra les petites finestres de l’ermita.

Es gira cap a mi. La llum del foc balla a les seves pupil·les. Ja no veig el "grenyut" que el cosí de la Mireia ha portat; veig l'home que m'ha protegit amb el seu propi cos durant l’allau.

Sense dir res, m’enretira un ble de cabells mullats de la cara. El tacte dels seus dits és elèctric.

Ens seguim mirant i, sense més, tots els estereotips que ens havien separat durant dies —els prejudicis, les classes socials, les diferències— s’evaporen com la neu en contacte amb el foc.

Se m’acosta lentament, donant-me temps a enretirar-me, però no ho faig, em deixo portar i m’inclino cap a ell, buscant-lo.

El petó comença suau, amb gust a fred, però ràpidament es transforma en una necessitat delerosa. Les seves mans, grans i segures, m’agafen la cara mentre la meva mà busca el seu coll, enredant-se en aquella melena ondulada que tant havia criticat i que ara trobo increïblement atractiva.

Anem movent els caps, jugant amb les llengües, cada vegada més àvides, enterbolint-me la ment, que se sotmet al desig.

—Has dit que ens havíem de treure la roba, oi? —diu sense deixar de besar-nos, xiuxiuejant.

—Ahà... —responc amb els ulls tancats. La veritat és que noto les cames gelades, tot i el foc tan a prop —serà el millor.

—Sí...

Diu abans de separar-nos. Em poso vermella quan el veig mirar-me amb tanta intensitat.

M’aixeco i vaig cap a l’armari on hi ha les mantes. Veig que ell, enretira el banc, agafa dos matalassos de les lliteres i els posa davant la llar de foc, provocant una mica de polseguera al deixar-los caure a terra. Mou el vent com si així s’esvaís, ric mirant-lo. Fa cara de: “no he pensat que passaria això.”

Agafo cinc mantes de la pila. En posem dues a sota i tres a sobre. Tot i que l’ambient és més càlid, el fred de les parets encara es nota.

Ens traiem els anoracs, ja estan secs, la roba de dalt també, són els pantalons i els peus els que estan xops.

Ens els traiem ràpid i els deixem penjats del banc, que tornem a acostar al foc, em fixo amb el seu bessó, està morat, però no sembla que li faci més mal. No dic res.

Porta bòxers, la veritat és que no està gens malament.

Noto les calces humides i fredes, em poso sota les mantes i me les trec, les deixo al costat que dona al foc. Em mira lasciu, somric mig vergonyosa, però esperant a que faci el mateix i no decep, però no com imaginava, sinó que se’ls treu sense pudor, deixant que el vegi nu de cintura en avall. Em tapo la cara amb la manta i espero a que es fiqui dins amb mi.

Sota el jersei de llana, la meva pell crema quan nota el contacte de les seves mans. També té les cames fredes, les movem una mica per entrar en calor, però no triguem gens a tornar-nos a besar, arrambats, mig nus, notant la seva erecció contra mi, humitejant-me a mida que el desig augmenta.

Ell és més valent que jo, es despulla del tot, està més musculat del què semblava. Es posa de costat, amb mig cos a sobre meu.

Cada carícia és una descoberta. La suavitat dels seus dits a la meva esquena sota el jersei, el contrast de la seva barba incipient contra la meva pell delicada, el pes del seu cos que, aquest cop, m’immobilitza per desig. Els gemecs es barregen amb el cruixir de la fusta que crema. La llum de les flames dibuixa ombres allargades a les parets de l’ermita, creant un món on només existim nosaltres dos, mentre a fora, la tempesta segueix rugint, incapaç d’arribar a l’incendi que hem provocat a l’interior.

És una dansa lenta, guiada per l’instint i pel magnetisme màgic d’aquest lloc.

Quan també em trec el jersei i els sostens, la calidesa de la llar de foc i les mantes són el nostre confort, i el desig s'obre pas amb una naturalitat inesperada; és com si tota la tensió i el distanciament que hi havia hagués desaparegut, com si fóssim unes altres persones.

Tinc els pits freds, ho noto quan la seva mà calenta els maura suaument, però els seus ulls cremen delirosos, em sento desitjada.

M’obro de cames, s’hi posa al mig. El contrast és desconcertant: el fred que encara m’eriça la pell contra la seva escalfor constant, gairebé febril. Les seves mans recorren les meves corbes amb tendresa, memoritzant cada pam de la meva pell sota la llum taronja del foc que segueix crepitant.

Ens busquem amb frisança, deixant-nos sense alè. Cada carícia, cada petó que baixa pel meu coll fins al pit, em fa oblidar on som. Ja no hi ha neu, ni amics, ni passat. Només hi ha el ritme compassat de la seva respiració contra la meva, el so del vent colpejant els murs de l’ermita i la sensació de plenitud quan el sento dins meu, ferm, dur, potent.

Ens movem lentament, gemegant cada vegada més intensos, en una dansa que va més enllà del físic i perdo el cap, el plaer em porta a un altre estadi, m'agafo amb força a les seves espatlles, enterrant els dits a la seva pell mentre ell amaga la cara al meu coll, entre els cabells, deixant anar un sospir cada vegada que em penetra i toca fons, mare meva!... accelerant a mida que arribem al clímax, diria que estem tremolant els dos, no puc evitar alçar la veu, gemegant fort fins que tinc un dels orgasmes més intensos de la meva vida. Obro els ulls i m’està mirant, acalorat, somric dolça, satisfeta, i sortint de dins meu, s’escorre sobre el meu ventre, regalimant cap al melic.

Resta al meu damunt panteixant fins que recupera l’alè.

—Ho sento —diu referint-se a l’escorreguda.

—No pateixis, millor a fora que a dins...

—Això sí... —assenteix amb el cap. —Espera un moment.

S’aixeca, destapant-me sencera, noto el fred com em glaça la pell de nou. Obre l’armari i porta uns tovallons de paper, m’eixuga i em torna a tapar. Tira els papers al foc i torna amb mi.

Han estat segons, però té la pell gelada altra vegada.

—Ostres! Fora del llit, estàs gelat!!! —dic enriolada.

—Que t’ho creus tu.. vine.. que t’escalfo... hehe...

—Ja? Un altre cop? —faig broma.

—Home, no, dona’m 10 minuts, però mentre puc fer altres coses si vols.

—Potser després, ara vull que m’abracis.

No diu res. Estira el braç, perquè pugui repenjar el cap a la seva espatlla i ens quedem així, entrellaçats entre les mantes, que ens arriben a les orelles, parlant, coneixent-nos, mentre el foc es va convertint lentament en brasa i el silenci de la nit torna a regnar al refugi, aquest cop ple d'una pau que mai hauria imaginat trobar en mans d'un quasi desconegut. Sembla que la tempesta s’ha acabat i el dia, també.

 _________ 

L'endemà, la llum de l'alba entra per una petita espitllera envidriada del refugi que no havíem vist ahir. No és un raig daurat, potent, és una claror blavosa, reflectida a la neu que penja de la teulada de pissarra. Sembla que no neva.

M’ha despertat el fred, que ha tornat a guanyar terreny mentre les brases de la llar de foc morien durant la nit.

Estic abraçada a ell, amb el cap recolzat al seu pit, puc sentir els batecs del seu cor, està calmat, adormit, res a veure amb ahir quan ens devoràvem afamats.

Em moc i es desperta, amb prou feines pot obrir els ulls, però somriu, m’agrada com ho fa, li faig un petó als llavis, suau, emotiu, sembla que també li agrada.

Mare meva! Mai hauria pensat que em sentiria així amb ell.

—Quina rasca que fot! —diu movent les cames.

—Sí, ara em toca a mi sortir del llit.

Intentant no destapar-lo, m’aixeco, em poso les calces, que estan seques però gelades, també el jersei de llana, sense els sostens, no els trobo. Agafo tota la roba saltant, notant el fred del terra i torno al llit, ens vestim, fins i tot els anoracs i ens tornem a quedar a dins, tapats amb les mantes.

—Ara sí que s’està bé —diu fregant-me els braços per entrar en calor.

—Només ens faltaria un bon esmorzar al llit.

—Doncs sí.

—Et feia més passota en aquestes coses.

—Per? Perquè no sóc tan pijo com tu?

—Nen, jo no sóc pija, val? —riu. Fins i tot jo he sentit el meu to de veu refinat, té raó, però no li vull donar el gust.

—Ja veig.

—Som una combinació molt especial, no sé com anirà això.

—Jo tampoc, ho vols descobrir? —pregunta, donant a entendre que ho podríem acabar aquí. Em dol que pensi en aquesta opció.

—Sí, estic molt a gust amb tu i ahir...

—Va estar molt bé.

—Sí.

Ens quedem mirant als ulls. Encara al·lucino que estiguem així.

—Hauríem d’anar tirant, aquells deuen estar patint i com que et vas deixar el teu mòbil allà i la meva carraca no té cobertura... segur que ens busquen.

—Val, som-hi.

—Però abans deixaré el foc preparat, ahir va ser una sort trobar aquest refugi en aquestes condicions.

Quan s’aixeca va més coix que ahir.

—David, vas molt coix.

—No és tant com sembla, és com una mega agulleta, estic bé. Ets molt patidora, no?

—A vegades.

Somriu i es posa a apilonar llenya a la llar de foc, hauríem de treure la brasa freda, però tampoc veig res per poder-ho fer.

Jo poso els matalassos i les mantes al seu lloc.

—Tens un boli per escriure?

—No, ja ho he pensat, però podem venir després amb més coses pel rebost i el portem.

—Bona idea! —dic contenta. —Escolta, als altres, els diem alguna cosa de nosaltres?

—Com vulguis.

—Prefereixo primer dir-li a la Mireia i després si ens arrambem davant de la resta ja ho veuran. Tampoc cal donar explicacions.

—Em sembla bé.

Acaba de preparar la llenya i jo surto cap a fora.

El paisatge és preciós, la neu blanca, immaculada, brilla amb la poca llum que deixen passar els núvols. Pena no tenir el mòbil per immortalitzar el moment.

Llavors, veig a gent acostant-se, porten anoracs vermells, casc i raquetes als peus, són bombers de rescat, darrere hi van la meitat de la colla, entre ells, la Mireia, el Miquel i el Josep. Saluden amb la mà, faig el mateix, contenta de veure’ls.

Estic a punt de cridar al David que apareix per la porta amb els meus sostens a la mà i em fa un petó a la boca.

El miro estupefacta, ell no ho entén, però aleshores, veu a la resta venint amb més cara de sorpresa de la que tinc jo mateixa.

—Vaja.. ja no cal que els diguem res. Ho sento.

—Tranquil. Era qüestió de temps —dic agafant els sostens per posar-me’ls a la butxaca. On hi trobo el zippo, li dono i ara sóc jo qui l’acarona i li torna el petó.

—Bon dia —saluda un dels bombers—, esteu bé?

—Sí, gràcies, estava tot preparat —diu el David mirant cap al refugi.

—Això li has de dir al Sebas que passa per aquí de tant en tant —explica assenyalant al qui té al costat.

I no em puc reprimir, vaig cap a ells i m’hi abraço.

—No saps la tranquil·litat que vam sentir només entrar-hi i llegir la carta. Moltes gràcies, de debò.

—De res, per això ho fem —respon cofoi.

Després m’abraça la Mireia i el Josep al David.

—Nena, ja m’ho pots estar explicant tot —em diu encuriosida. No puc evitar somriure feliç.

—Després, però... ha estat genial.

Els altres li donen cops a l’esquena al meu grenyut, són uns fantasmes.

Ens mirem amb ell, sembla que tot està bé.

Estan gelats i entrem tots al refugi, nosaltres, agafats de la mà.

 

-FI-

#byLady

Si t’ha agradat aquesta història, trobaràs més emocions al meu univers literari.

__________

📚 Descobreix els meus llibres aquí