La substituta (#FemXarxa)

 La Xènia arriba a una casa del Montseny per cuidar-la durant una setmana, però la trobada amb un veí i una fotografia inesperada li desperten dubtes i preguntes que no sabia que tenia.
Entre secrets familiars i una atracció inesperada, la feina pren un rumb imprevist.

«La substituta», un relat de Lady Wits dividits en parts per als dissabtes amb #FemXarxa.

Quan la Xènia entra a la urbanització de les Feixes del Vern, encara duu la finestra del cotxe mig oberta. L’aire d’octubre fa olor de terra humida i de llenya, però el sol escalfa prou perquè el jersei que s’ha posat abans de sortir de casa li faci nosa. Als marges del carrer, els plàtans comencen a groguejar i escampen fulles amples damunt l’asfalt que els vehicles fan volar uns quants metres abans de deixar-les reposar.

La urbanització s’enfila pels primers contraforts del Montseny, a deu minuts del primer poble amb supermercat, farmàcia i una fleca que la secretària de la propietària de la casa, que ha gestionat la reserva per ella, li ha recomanat expressament. Sembla que fan la millor coca de sucre del món. Les cases tenen jardins generosos i tanques prou altes per evitar que els veïns hagin de veure’s si no en tenen ganes. La Xènia pensa que aquesta deu ser una de les comoditats que deuen pagar més cares per viure a la falda de la muntanya.

Aparca davant del número disset i consulta si té cap e-mail abans de baixar. La reserva és de dilluns a dilluns. Ha de tenir cura d’una gata siamesa, regar les plantes de l’interior una sola vegada i comprovar que el sistema de reg del jardí funciona. També ha de recollir el correu i ser-hi dijous al matí, quan vindran a revisar la caldera.

Fa dos anys que es dedica a cuidar cases mentre els propietaris són fora. Al principi ho compaginava amb una feina en una botiga i ho feia ocasionalment els caps de setmana; ara té prou clients habituals per viure’n, sempre que accepti alguna estada llarga i no li faci mandra treballar durant les vacances dels altres. Li agrada aquesta manera de passar per llocs on no hauria viscut mai, tot i que de vegades li costa acostumar-se als sorolls d’una casa nova, sobretot de nit.

La clau és dins d’una capsa amb codi, al costat de la porta. La treu, entra la bossa i troba la gata asseguda al peu de l’escala, mirant-la recelosa, curiosa per saber qui hi havia rere la porta.

—Tu deus ser la Nina.

L’animal parpelleja sense moure’s. Però veient que no es coneixen, fuig corrents escales amunt.

Ella somriu.

La casa té parquet clar, grans finestrals i una cuina tan endreçada que la Xènia triga una estona a descobrir on amaguen la cafetera. Damunt de l’illa hi ha un full amb les instruccions de la Cesca, la propietària: el menjar de la Nina, el telèfon del veterinari, la contrasenya de la connexió i una indicació perquè no deixi la gata sortir al jardí.

Al final, escrit a mà, hi ha un afegit:

«La segona habitació del passadís és la teva. Fes servir la cuina i el que necessitis. Gràcies.»

La secretària li ha explicat que la Cesca dirigeix el departament de màrqueting d’una empresa i passarà la setmana fora per feina. Tot ho han acordat per correu. Tenien referències d’una amiga que havia necessitat els seus serveis unes setmanes abans.

La Xènia deixa l’equipatge a l’habitació de convidats, penja un parell de peces a l’armari, es recull els cabells caoba en una cua fluixa i baixa a preparar-se un cafè. Encara està buscant una tassa quan truquen a la porta.

S’hi acosta i obre.

Davant seu, hi ha un home d’uns trenta i escaig, duu texans, una dessuadora blava i unes vambes que han conegut dies millors. Sosté un paquet sota el braç i somriu amb la familiaritat de qui no espera haver-se de presentar, però que detecta alguna cosa estranya.

—Ja has tornat? Em pensava que eres fora tota la setmana.

La Xènia recolza una mà al cantell de la porta. Li sorprèn la familiaritat, però els ulls verds són tranquils, calmats... captivadors.

—Doncs em sembla que no soc qui et penses.

Ell l’observa més atentament i el somriure se li converteix en una expressió de desconcert. La veu no és la mateixa.

—Perdona. De lluny, amb els cabells… M’ha semblat que eres la Cesca. Però ara que m’hi fixo... —diu repassant-la de dalt a baix i de baix a dalt amb cura de no deixar-se res.

—Soc la Xènia. Li cuido la casa i la gata.

—En Martí, el veí del costat. El missatger m’ha deixat això abans perquè aquí no hi havia ningú.

Li allarga el paquet, encara mirant-la.

No és un home d’una bellesa perfecta. Té el nas una mica desviat i una barba incipient que li enfosqueix la mandíbula sense acabar de cobrir-la. Però hi ha alguna cosa en la manera de somriure, en com la mira, encisant-la amb els ulls brillants, que li fan venir ganes de continuar parlant-hi.

—Us assembleu molt —diu.

—No la conec. Espero que no siguis un assassí i et confonguis.

En Martí riu, té un punt seductor que l’atrau. I sembla que ella a ell també.

—Si necessites res, visc al dinou. De vegades la Nina s’entesta a colar-se al meu jardí, així que ja ens coneixem.

—Això vol dir que li dones menjar.

—No, més aviat, que fan el que volen amb mi.

—Quina sort...

—No creguis —respon amb més timidesa.

Quan ell marxa, la Xènia deixa el paquet a l’illa de la cuina. Al cap d’una estona es veu reflectida al vidre del forn i s’estira un floc de la cua. No és la primera vegada que algú la confon amb una altra persona, però habitualment la confusió s’acaba abans de començar la conversa.

A última hora de la tarda, la Nina desapareix. La Xènia la busca sota el sofà, darrere les cortines i dins l’habitació de convidats abans de sentir un soroll lleu al final del passadís.

La porta del dormitori principal és entreoberta. Hi entra cridant la gata en veu baixa i la descobreix estirada damunt d’una butaca, al costat d’una finestra des d’on es veuen les capçades dels arbres.

—Ja pots estar còmoda, ja.

S’inclina per agafar-la, però la Nina salta abans que arribi a tocar-la. Quan la Xènia s’incorpora, es troba davant de l’única fotografia que ha vist a la casa.

És damunt d’una calaixera, dins d’un marc de fusta fosca. Hi surt una dona asseguda davant d’un pastís, amb una copa a la mà i el cap lleugerament inclinat. Darrere seu, dos globus daurats formen el número vint-i-cinc.

La Xènia s’acosta fins que pot veure’n bé els ulls.

La dona té els seus cabells, la mateixa forma de la boca i un plec a la galta esquerra que a ella també li apareix quan somriu. Duu una brusa elegant i unes arracades llargues; la Xènia no ha tingut mai ni aquella roba ni aquella festa.

Quan va fer vint-i-cinc anys, ella va sopar pizza amb dues amigues al menjador del seu pis.

Agafa el marc per mirar-lo més de prop, mentre la Nina li frega els turmells, deu tenir gana. La semblança és prou precisa perquè li resulti incòmoda, com si algú hagués fotografiat una altra dimensió de la seva vida. Ara entén la confusió del veí.

Què estrany...

...CONTINUARÀ...

#byLady