L'exemplar (#FemXarxa)

 

En aquest relat eròtic i inquietant, una escriptora rep el seu exemplar després de publicar la seva última novel·la. El que comença com un ritual íntim es transforma en una experiència inesperada, on la frontera entre realitat i ficció, perd tot el sentit.

Arribo a casa tot passejant. He anat a buscar un paquet a correus que, en teoria, m’havien d’haver deixat a casa. Però no hi era i, en el seu lloc, m’he trobat la notificació.

Però sé què és. És el meu exemplar.

Sempre que escric una novel·la, mentre faig les dedicatòries, preparo el volum zero, i me’l dedico a mi, exactament igual com els que envio a la resta de la gent; i el deso en un calaix.

Al cap d’uns mesos d’haver-la publicat, me’l regalo, i envio l’exemplar per correu, per així poder viure les mateixes sensacions que els altres.

Quan entro a casa, el deixo a sobre del moble de l’entrada.

Em dutxo, em poso còmoda, agafo una copa de lambrusco, d’una ampolla que vaig obrir fa un parell de dies i, descalça, el desembolico. Deixo el paper doblegat sobre el moble i vaig cap a l’habitació.

Col·loco el quadrant recte sobre el coixí de dormir, em poso a sobre del llit, només amb samarreta de tirants i calces, prenc un glop de vi i obro el llibre.

Somric al llegir la dedicatòria, no diu res excepcional, però al final, a sobre de la signatura hi posa: «segueix així i algun dia seràs una gran escriptora.»

Hahaha... seré idiota!

Passo les pàgines inicials, fins al primer capítol.

Abaixo una mica més el cul, creuo un genoll per sobre l’altre i començo a rellegir el llibre per mil·lèsima vegada, però ara, com a lectora.

Primer surt la protagonista, una dona de poc més de quaranta anys —com jo—, amb una vida avorrida, que viu esperant la felicitat. A finals del capítol apareix ell, el galant atractiu i enigmàtic, d’aquells protagonistes que a mida que escrius la novel·la va agafant més força, més personalitat.

De cop, llegeixo una frase que no em sona de res. Vaja... sembla que tinc llacunes mentals; millor, així em sorprendré.

Començo el segon, la veritat és que tot i que modificaria alguna frase, està prou bé. Ara comença l’escena en la que es coneixen, és amor a primera vista, va ser un diàleg molt treballat.

Però de sobte, el diàleg, tampoc em sona de res. No pot ser... una cosa és que no recordi una frase, però que tot un diàleg sigui diferent en punts claus?

De cop, la idea de que l’editorial ho ha modificat sense el meu permís em fa gelar la sang, però m’estranyaria molt.

Ho torno a llegir, però estic molt dispersa, llegeixo la mateixa frase deu vegades, i m’estic enfadant. No puc esperar a demà.

Agafo el mòbil i truco a la Mònica, la meva editora dels tres últims llibres.

—Hola... tot bé? —diu tranquil·la, segur que encara és al despatx.

—Hola, no ho sé.. escolta, estava rellegint l’última novel·la, i algú ha modificat part dels escrits?

—Com que s’ha modificat? A on?

—A la novel·la...

—La que està publicada?

—Sí.

—No pot ser —assegura, amb fermesa.

—Ja veuràs...

Vaig al menjador, trec el portàtil de la bossa, el poso a sobre de la taula i l’obro. Busco el manuscrit, després vaig fins a la pàgina que correspon al diàleg que estava llegint i, efectivament, no és el mateix text.

—Laura, jo sóc qui l’ha editat i no he modificat res, des del dia que vam confirmar el manuscrit tu i jo.

—Ves a la pàgina 26 del manuscrit, per favor.

—Ok. —Puc sentir com tecleja, i de cop es para. —Què busco?

—El segon paràgraf, al manuscrit, comença per: “La ferida...”, i al llibre hi posa: “Els ulls li brillen...”

Espero a que ho trobi.

—Laura, és una broma o què?... Jo hi tinc: “La ferida...”. Espera, que miro el llibre que tinc de mostra. —Escolto les passes com s’allunyen i torna. —Igual... a tot arreu hi posa: “La ferida...”

—Poden haver modificat el llibre a mig imprimir?

—No, es va fer una tirada de dos mil llibres seguits. I a Amazon... —diu, obrint l’applicació a l’ordinador. —a l’ebook posa el mateix... i t’asseguro que tots són iguals. No estaràs mirant un altre llibre?

—Si home! Estic malament, però no tant.

Tot i així, tanco el llibre per confirmar la portada.

Hi ha alguna cosa que no em quadra, la repasso bé i llavors me n’adono, el protagonista està somrient. Busco la portada dins la carpeta on les deso totes. Allà no somriu, de fet, més aviat està sorrut.

—Mònica, fes-me un últim favor, mira la portada, quina cara fa el protagonista?

—No sé... molest? Emprenyat?

Estic al·lucinant. Intento recordar si m’he pres un calmant amb el vi, però no... estic segura de que no.

—Exacte. Doncs res... no em facis cas. Perdona que t’hagi destorbat.

—No pateixis... per això estem. Bona nit maca.

—Bona nit.

Quan penjo, torno a mirar les portades, a la de l’ordinador, està cap cot, sorrut, al llibre que tinc a les mans, somriu, però, fins i tot, diria que més del que ho feia fa uns minuts.

Em dec estar tornant boja.

Torno a obrir el llibre, a la pàgina del diàleg, vaig a llegir el segon paràgraf i ara hi posa quelcom diferent:

«He estat jo».

Ho llegeixo tres vegades, també confirmo que sigui la mateixa pàgina.

—Qui ets tu? —pregunto en veu alta. Part de mi, pensa que és un fantasma que es vol comunicar.

I, davant la meva sorpresa, amb el llibre obert a les mans, veig com s’esborren les lletres i s’escriu: «en Jack».

Miro la copa, està plena, no poden ser efectes de l’alcohol. Però, no hi ha dubte, m’està parlant el protagonista de la novel·la.

...CONTINUARÀ...

#byLady

Altres relats sensuals:

     

Si t’ha agradat aquesta història, trobaràs més emocions al Món de la Lady

__________

📚 Descobreix els meus llibres aquí