La dansa de la mort (#FemXarxa)

Un mort, una carpeta perduda i una periodista que n’ha de treure l’entrellat, sense imaginar que s’està endinsant en un món obscur i desconegut.

NOTA: relat de ficció amb personatges inventats.

El matí ha començat com tants altres. El cansament em fa arrossegar els peus de camí a la cuina i salivo només d’imaginar la sensació a l’empassar el primer glop de cafeïna.

El segon pensament del dia és per a l’historiador de l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà; ahir, la redacció del diari n’anava plena, era amic del director general i, evidentment, en volia l’exclusiva.

No va ser fins a mitja tarda que em van dir que la notícia era meva i la responsabilitat que suposava investigar-la. Vaig acceptar orgullosa, però quan la meva cap va sortir del meu despatx, el cervell em va explotar. No hi havia indicis de res, cap pista per part dels mossos, res.

Agafo el cafè amb llet, m’assec davant del portàtil i començo a llegir els articles de la competència.

El cafè està massa calent. Sostinc la tassa entre les mans, olorant l’aroma fumejant mentre llegeixo la pantalla plena de titulars repetits. M’envaeix una sensació d’alleujament en veure que som els que estem millor informats, la resta, simplement s’ha dedicat a modificar les nostres dades.

Fa massa que no hi ha res proper a destacar periodísticament i, farts de parlar de política, guerres i mandataris absurds que enlloc de fer un món millor se l’estan carregant amb arrogància i testosterona barata, aquesta notícia és un glop d’aire fresc, tot i la sobrietat de la mort.

Bec el primer glop, tanco els ulls i en gaudeixo des del paladar fins a l’estómac, començo a ser persona.

La notícia havia arribat a primera hora. Un home mort. Un historiador conegut a la comarca. Una caiguda per les escales de casa seva. En principi, un accident domèstic; o això deia la nota breu dels Mossos.

I així havia de sortir publicat per tot arreu, però hi ha alguna cosa en aquesta història que em fa grinyolar la intuïció. Aquella sensació subtil que de vegades apareix abans d’una bona història, i vull esclarir-ho, vull saber la veritat.

Em vesteixo, texans, samarreta, vambes amb brilli-brilli rosa or i una caçadora també texana.

Agafo la bossa caqui, amb tots els meus estris, inclosa la llibreta negra acabada d’estrenar —on he apuntat la poca informació que tinc— i marxo cap a casa de la víctima.

Hi arribo a mig matí. L’ambient encara és fresc; típic a principis de març, quan el sol intenta convèncer que la primavera és a tocar, però el vent encara no hi està d’acord.

La casa on vivia l’historiador és una construcció antiga, de pedra clara, amb un petit jardí, una mica descuidat, al davant. No hi ha cap moviment. Només la cinta policial creuant la porta i el silenci curiós dels veïns que miren des de darrere les persianes a qualsevol moviment.

Una dona gran rega unes plantes al balcó del costat, mirant-me de reüll.

Quan li pregunto si havia sentit alguna cosa la nit de l’incident, arronsa les espatlles.

—No, noia. Només sé que l’home estava molt nerviós últimament.

—Nerviós?

Assenteix.

—Sí. Fa uns dies el vaig veure parlant pel mòbil al carrer. Caminava amunt i avall. Com si algú l’estigués pressionant. Fins i tot alçava la veu.

—Va sentir què deia?

—No, res, ja ho he dit a la policia.

—Perfecte. Gràcies Sra...

—Amèlia Fontanelles Piqué

Prenc nota i continuo preguntant pels voltants.

Un botiguer, que està baixant el tendal per protegir fruites i verdures, em diu que l’historiador havia passat per la botiga dos dies abans.

—Semblava preocupat —explica—. Em va preguntar si coneixia algú que pogués guardar uns papers durant uns dies. Portava una carpeta blanca amb una franja vermella.

—Uns papers?

—Sí. Però després va dir que ja ho solucionaria.

—Entenc. Moltes gràcies Narcís.

La curiositat em pot. Torno cap a la casa. Miro al meu voltant, no veig a ningú. Obro la porta del jardí, que creuo tan ràpid com puc, passo per sota de la cinta i empenyo la porta, però està clavada. Rodejo la façana. Totes les finestres estan tancades amb les persianes obertes, però n’hi ha una de la planta baixa amb la persiana tancada, m’hi acosto, no l’han baixat del tot, puc mirar entre les escletxes, la finestra està oberta, pel poc que puc veure pels forats sembla un despatx o biblioteca. Intento pujar-la però no puc, miro si algú em veu, sembla que no. Trec la navalla que porto a la butxaca i faig palanca fins que m’hi caben els dits i la puc pujar fins a la meitat. L’olor a llibres vells i pols m’embolcalla.

No puc entrar així, miro per fora i hi ha una barbacoa amb tot d’estris, agafo un tamboret de fusta que deuria fer servir de tauleta i el poso per aguantar la persiana oberta i poder entrar.

Escolto si hi ha algú, sembla que no.

M’hi fico de cap, movent les cames fins a entrar la meitat del cos i acabar caient a terra.

Noto l’adrenalina recorrent-me sencera.

Un cop a dins, la idea de trobar la carpeta se’m fa un munt, hi ha milers de papers i llibres, alguns repartits en piles per sobre del mobiliari.

Les prestatgeries estan plenes de documents, mapes antics, carpetes etiquetades amb una cal·ligrafia molt peculiar, però totes són de color craft. Hi ha quelcom que no m’encaixa. És com si algú ho hagués remenat amb molta cura.

No és un caos total, com quan ho fa la policia, és quasi imperceptible, però es nota.

Un calaix mig obert. Uns papers fora de lloc. Una cadira desplaçada com si algú s’hi hagués assegut.

Faig algunes fotografies. Apunto el nom d’alguns dossiers amb dates properes i algunes notes d’ell.

I mentre remeno amb cautela, hi vaig donant voltes: si ha estat un accident… per què algú ha estat buscant alguna cosa aquí dins?

Obro els calaixos, però no hi ha res que destaqui, i molt menys la carpeta blanca amb la ratlla vermella.

Surto, trec el tamboret que torno a deixar al costat de la barbacoa i desfaig el camí fins a tornar a ser al carrer.

A uns quinze metres, a la cantonada, hi ha un home vestit de fosc amb un bastó, quan el miro intenta dissimular, però quan començo a caminar em segueix, el puc observar als vidres dels aparadors.

Entro en un bar de la plaça major, m’assec en una taula que no es veu des del carrer, però jo sí que el veig acostant-se. Em posa nerviosa.

Demano un cafè amb llet i un xuixo de crema.

Mentre m’ho preparen truco al Marçal, el meu redactor en cap.

—Hòsties Queralt! T’he trucat durant tot el matí.

—Sí, ho acabo de veure, és que el tenia en silenci, per què...

—Què cony has fet? —pregunta abans de que acabi la frase, sempre debatem si la seva metodologia clàssica i rigorosa és millor o pitjor que les meves pràctiques, a vegades, il·legals.

Si no fos pels meus bons resultats, ja m’hauria cardat al carrer.

—...bé... he entrat a la casa del mort.

Resta uns segons en silenci, ho sol fer quan intenta evitar escridassar-me, encara que no sol aconseguir-ho.

—De la víctima —em corregeix—, i suposo que sense permís, de NINGÚ! —ha anat pujant el to a mida que parlava, agafa aire. —I?

—Bé... —començo a explicar, passant del seu mal cagar— els veïns diuen que últimament estava molt nerviós i el fruiter del carrer de sota m’ha dit que buscava a algú que li guardés uns papers... sospitós, oi? —no diu res, segueix escoltant— estic segura de que aquí hi ha una història. Algú ha entrat abans que jo i ha remenat buscant quelcom, es notava, i no he trobat la carpeta que m’han dit.

—Això no serveix de res si no tens proves —ara parla més sensat.

—I si et dic que des de que he sortit un home m’està seguint?

—A tu?

—No al bisbe de la seu, no et fot!

—Hòsties Queralt, no comencem... li dic al Genís que vingui?

—No... passo de portar un cangur inútil, si m’han de matar és la pitjor opció... hahaha...

—No fotis conya... no seria la primera vegada que t’atonyinen.

—Allò va ser una excepció, aquell tio estava begut.

—Ja, com si això em consolés... i què penses fer, doncs?

Ho pregunta resignat, sap que no em pot lligar curt.

La cambrera s’acosta amb l’esmorzar.

—Doncs ara fotre’m un xuixo i després ja veuré.

—Vull que contactis cada mitja hora.

—Ni de conya!

—Queralt.. sóc el teu superior.

—Et deixo que es refreda el cafè... després et truco. Paraula.

El sento respirar enfurismat, però no espero a rebre més lliçons i penjo.

Em poso sucre moreno i remeno amb la cullera quan, de sobte, apareix l’home de negre per la porta.

Deu tenir uns seixanta anys, amb la pell cremada pel sol, porta unes ulleres fosques i rodones, sembla de la Gestapo. El miro directament.

S’acosta cap a mi, va coix, sembla que és una lesió de fa temps.

Seu al meu davant, deixa el bastó amb un cap de dòberman platejat al capdamunt, repenjat a la taula, al costat d’on deixa el barret i les ulleres.

Té els ulls vidriosos i cara de pocs amics.

Noto el cor bategar fort dins del pit, mentre penso què vol, o què li dic.

Deixa anar l’aire de cop pel nas. Empasso saliva.

...CONTINUARÀ...

#byLady

Un altre relat d'acció:

Si t’ha agradat aquesta història, trobaràs més emocions al meu univers literari.

__________

📚 Descobreix els meus llibres aquí