La dansa de la mort (#FemXarxa)

Un mort, una carpeta perduda i una periodista que n’ha de treure l’entrellat, sense imaginar que s’està endinsant en un món obscur i desconegut.

NOTA: relat de ficció amb personatges i llocs inventats.

El matí ha començat com tants altres. El cansament em fa arrossegar els peus de camí a la cuina i salivo només d’imaginar la sensació a l’empassar el primer glop de cafeïna.

El segon pensament del dia és per a l’historiador de l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà; ahir, la redacció del diari n’anava plena, era amic del director general i, evidentment, en volia l’exclusiva.

No va ser fins a mitja tarda que em van dir que la notícia era meva i la responsabilitat que suposava investigar-la. Vaig acceptar orgullosa, però quan la meva cap de secció va sortir del meu despatx, el cervell em va explotar. No hi havia indicis de res, cap pista per part dels mossos, res.

Agafo el cafè amb llet, m’assec davant del portàtil i començo a llegir els articles de la competència.

El cafè està massa calent. Sostinc la tassa entre les mans, olorant l’aroma fumejant mentre llegeixo la pantalla plena de titulars repetits. M’envaeix una sensació d’alleujament en veure que som els que estem millor informats, la resta, simplement s’ha dedicat a modificar les nostres dades.

Fa massa que no hi ha res important a destacar periodísticament i, farts de parlar de política, guerres i mandataris absurds que enlloc de fer un món millor se l’estan carregant amb arrogància i testosterona barata, aquesta notícia és un glop d’aire fresc, tot i la sobrietat de la mort.

Bec el primer glop, tanco els ulls i en gaudeixo des del paladar fins a l’estómac, començo a ser persona.

La notícia havia arribat a primera hora. Un home mort. Un historiador conegut a la comarca. Una caiguda per les escales de casa seva. En principi, un accident domèstic; o això deia la nota breu dels Mossos.

I així havia de sortir publicat per tot arreu, però hi ha alguna cosa en aquesta història que grinyola. Aquella sensació subtil que de vegades apareix abans d’una bona història, i vull esclarir-ho, vull saber la veritat.

Em vesteixo, texans, samarreta, vambes amb brilli-brilli rosa or i una caçadora també texana.

Agafo la bossa caqui, amb tots els meus estris, inclosa la llibreta negra acabada d’estrenar —on he apuntat la poca informació que tinc— i marxo cap a casa de la víctima.

Hi arribo a mig matí. L’ambient encara és fresc; típic a principis de març, quan el sol intenta convèncer que la primavera és a tocar, però el vent encara no hi està d’acord.

La casa on vivia l’historiador és una construcció antiga, de pedra clara, amb un petit jardí —una mica descuidat— al davant. No hi ha cap moviment. Només la cinta policial creuant la porta i el silenci curiós dels veïns, que miren des de darrere les persianes a qualsevol moviment.

Una dona gran rega unes plantes al balcó del costat, mirant-me de reüll.

Quan li pregunto si havia sentit alguna cosa la nit de l’incident, arronsa les espatlles.

—No, noia. Només sé que l’home estava molt nerviós últimament.

—Nerviós?

Assenteix.

—Sí. Fa uns dies el vaig veure parlant pel mòbil al carrer. Caminava amunt i avall. Com si algú l’estigués pressionant. Fins i tot alçava la veu.

—Va sentir què deia?

—No, res, ja ho he dit a la policia.

—Perfecte. Gràcies Sra...

—Amèlia Fontanelles Piqué

Prenc nota i continuo preguntant pels voltants.

Un botiguer, que està baixant el tendal per protegir fruites i verdures, em diu que l’historiador havia passat per la botiga dos dies abans.

—Semblava preocupat —explica—. Em va preguntar si coneixia algú que pogués guardar uns papers durant uns dies. Portava una carpeta blanca amb una franja vermella.

Ho explica cofoi, com si estigués desvetllant un secret important.

—Uns papers?

—Sí. Però després va dir que ja ho solucionaria.

—Entenc. Moltes gràcies Narcís.

La curiositat em pot. Torno cap a la casa. Miro al meu voltant, no veig a ningú. Obro la porta del jardí, que creuo tan ràpid com puc, passo per sota de la cinta i empenyo la porta, però està clavada. Rodejo la façana. Totes les finestres estan tancades amb les persianes alçades, però n’hi ha una de la planta baixa amb la persiana baixada, m’hi acosto, no l’han tancat del tot, puc mirar entre les escletxes, la finestra està oberta, pel poc que puc veure pels forats, sembla un despatx o biblioteca. Intento pujar-la però no puc, torno a mirar si algú em veu, sembla que no.

Trec la navalla que porto a la butxaca i faig palanca fins que m’hi caben els dits i la puc pujar poc més de la meitat.

L’olor a llibres vells i pols m’embolcalla.

No puc entrar així, miro per fora i hi ha una barbacoa amb tot d’estris, agafo un tamboret de fusta que deuria fer servir de tauleta i el poso per aguantar la persiana oberta i poder entrar.

Escolto si hi ha algú a dins, diria que no.

M’hi fico de cap, movent les cames fins entrar la meitat del cos i després la resta, caient a terra.

Noto l’adrenalina recorrent-me tota sencera.

Un cop a dins, la idea de trobar la carpeta se’m fa un munt, hi ha milers de papers i llibres, alguns repartits en piles per sobre del mobiliari.

Les prestatgeries estan plenes de documents, mapes antics, carpetes etiquetades amb una cal·ligrafia precisa, però totes són de color kraft. Hi ha quelcom que no m’encaixa. És com si algú ho hagués remenat amb compte.

No és un caos total, com quan ho fa la policia, és quasi imperceptible, però ho noto.

Un calaix un dit obert. Uns papers fora de lloc. Una cadira desplaçada com si algú s’hi hagués assegut.

Faig algunes fotografies. Apunto el nom d’alguns dossiers amb dates properes i algunes notes d’ell.

I mentre remeno amb cautela, hi vaig donant voltes: si ha estat un accident… per què algú ha estat buscant alguna cosa al seu despatx?

Obro els calaixos, però no hi ha res que destaqui, i molt menys la carpeta blanca amb la ratlla vermella.

Surto, trec el tamboret que torno a deixar al costat de la barbacoa i desfaig el camí fins a ser al carrer.

A uns quinze metres, a la cantonada, hi ha un home vestit de negre amb un bastó; el miro, i intenta dissimular, però quan començo a caminar em segueix, el puc observar al vidre dels aparadors.

Entro en un bar de la plaça major, m’assec en una taula que no es veu des del carrer, però jo sí que el veig acostant-se. Em posa nerviosa.

Demano un cafè amb llet i un xuixo de crema.

Mentre m’ho preparen, truco al Marçal, el meu redactor en cap.

—Hòsties Queralt! T’he trucat durant tot el matí.

—Sí, ho acabo de veure, és que el tenia en silenci, per què...

—On cony pares? —pregunta abans de que acabi la frase, sempre debatem si la seva metodologia clàssica i rigorosa és millor o pitjor que les meves pràctiques, a vegades, il·legals.

Si no fos pels meus bons resultats, ja m’hauria cardat al carrer.

—...bé... he entrat a la casa del mort.

Resta uns segons en silenci, ho sol fer quan intenta evitar escridassar-me, encara que no sol aconseguir-ho.

—De la víctima —em corregeix—, i suposo que sense permís, de NINGÚ! —ha anat pujant el to a mida que parlava, agafa aire. —I?

—Bé... —començo a explicar, passant del seu mal cagar— els veïns diuen que últimament estava molt nerviós i el fruiter del carrer de sota m’ha dit que buscava a algú que li guardés uns papers... sospitós, oi? —no diu res, segueix escoltant— estic segura de que aquí hi ha una història. Algú ha entrat abans que jo i ha remenat el despatx buscant quelcom, es notava, i no he trobat una carpeta que m’han dit que portava l’altre dia a les mans.

—Això no serveix de res si no tens proves —ara parla més sensat.

—I si et dic que des de que he sortit un home m’està seguint?

—A tu?

—No al bisbe de la seu, no et fot!

—Hòsties Queralt, no comencem... li dic al Genís que vingui?

—No... passo de portar un cangur inútil, si m’han de matar és la pitjor opció... hahaha...

—No fotis conya... no seria la primera vegada que t’atonyinen.

—Allò va ser una excepció, aquell tio anava begut.

—Ja, com si això em consolés... i què penses fer, doncs?

Ho pregunta resignat, sap que no em pot lligar curt.

La cambrera s’acosta amb l’esmorzar.

—Doncs ara fotre’m un xuixo i després ja veuré.

—Vull que contactis cada mitja hora.

—Ni de conya!

—Queralt.. sóc el teu superior.

—Et deixo que es refreda el cafè... després et truco. Paraula.

El sento respirar enfurismat, però no espero a rebre més lliçons i penjo.

Em poso sucre morè i remeno amb la cullera quan, de sobte, apareix l’home de negre per la porta.

Deu tenir uns seixanta anys, amb la pell cremada pel sol, porta unes ulleres fosques i rodones, sembla de la Gestapo. El miro directament.

S’acosta cap a mi, va coix, diria que és una lesió de fa temps.

Seu al meu davant, posa el bastó, amb un cap de dòberman platejat al capdamunt, repenjat a la taula, al costat d’on deixa el barret i les ulleres.

Té els ulls vidriosos i cara de pocs amics.

Noto el cor bategar fort dins del pit, mentre penso què vol, o què li dic.

Deixa anar l’aire de cop pel nas.

Empasso saliva.

—Tu ets periodista, oi? —diu amb veu ronca.

Fa feredat, m’incomoda.

—Sí.

Alça la mà perquè vingui la cambrera i demana un cigaló. Li puc veure les dents engroguides pel tabac, una mica esquerdades. Em torna a mirar fixament. Els segons es fan eterns.

—Si vols entendre què li ha passat a aquell home… al Bernat Domènech...

La cambrera torna amb el cafè, interrompent la frase que m’anava a dir, ara la curiositat em crema l’instint. Juga amb la cullereta abans de parlar, recordant per on anava. Aixeca la mirada.

—Busca l’home que investigava per ell.

El cor em fa un petit salt. No m’esperava això.

—I què investigava?

L’home nega amb el cap.

—Això no ho sé.

D’un glop es pren el cigaló que encara fumeja. Posa la mà a la butxaca i treu una cartera.

—No pateixi, el convido —dic amb prudència. Sembla un home fet a l’antiga i no sé si el pot importunar que pagui una dona.

Ho accepta sense canviar el semblant, només mou lleugerament la testa assentint. S’aixeca, repenjat al bastó i posa la cadira arrambada a la taula.

Abans de marxar, però, es gira i agafa aire solemnement.

—Només sé que, el meu amic —el semblant se li entristeix— havia contractat un investigador privat, perquè li preocupava alguna cosa que m’anava a explicar avui.

Per un moment, empatitzo amb ell, però quelcom dins meu em diu que no és de fiar del tot.

—Puc saber com es diu, vostè?

Es gira i comença a caminar cap a la porta, ignorant la meva pregunta. El segueixo amb la mirada fins que la tanca al seu darrere i desapareix caminant tranquil·lament per la vorera.

Un investigador privat! Aquesta història acabava de donar un gir brutal, ara sí que deixa de ser un simple accident.

Agafo el xuixo i li foto una queixalada. La crema em refresca el paladar, assaborint-lo amb la llengua fins que me l’empasso.

L’excitació per la novetat activa els meus sensors de periodista.

Per una banda, és evident que si estiro d’aquest fil tindré una història exclusiva —més o menys bona o, si més no, interessant—, però per una altra, em dona la impressió que si hi fico el nas, tindré problemes.

Obro la llibreta i apunto en majúscules: «TROBAR L’INVESTIGADOR».

La tanco i un calfred em recorre l’espinada. De sobte, tinc la sensació que la mort de l’historiador és només el principi de quelcom més turbulent.

Pago l’esmorzar, em penjo la bossa a l’espatlla i surto al carrer amb el cervell revolucionat.

El sol ja ha pujat una mica més i la plaça comença a omplir-se de gent que va i ve amb la calma dels pobles petits. Tot sembla normal.

Vaig fins al cotxe, pensant en les paraules de l’home del bastó: «Un investigador privat... el meu amic...»

M’assec al volant i obro el mòbil. Entro al cercador, torno a posar: «Bernat Domènech», però ara vaig directe a dades concretes de la seva feina dels últims anys. No costa gaire trobar quatre referències. Articles antics, conferències, llibres sobre història marítima de l’Empordà,... però també: «Contraban del segle XVIII».

Somric sola.

—Mira tu per on.

No és cap prova de res, però de tot, és el que em dona més mala espina.

Al final d’un dels articles hi apareix una referència a una fundació cultural. I d’allà salto a un holding empresarial, que em porta a diverses institucions, museus i exposicions. En una, hi ha una foto recent, surt l’historiador al costat d’un noi d’uns trenta anys i una noia. A sota hi posa: «L’artista novella amb l’historiador de l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà i en J.R.».

«J.R.» qui deu ser?

Al cap de deu minuts buscant investigadors privats, ja tinc una possible adreça d’un despatx a Girona.

Engego el motor i me n’hi vaig de pet.

Quan arribo, la zona és tranquil·la, confirmo l’adreça al mòbil, aparco a un parell de cantonades i surto del cotxe.

És un edifici antic d’un carrer estret prop del riu. Vaig fins a la porta d’entrada. Està oberta, sembla un viver d’empreses, tot i no haver-hi cartells. Pujo les escales cap al primer pis. El replà fa olor a pintura vella i una mica d’humitat. A la tercera porta hi ha una placa metàl·lica: «JOAQUIM RIERA — INVESTIGADOR PRIVAT».

Somric. Sóc la millor.

Truco.

No respon ningú.

Truco una altra vegada. Res.

Quan estic a punt de girar cua, sento passes a dins. La porta s’obre només un pam. L’home que apareix darrere és alt, espatlles amples, barba de dos dies i ulls desconfiats.

Ens mirem uns segons. És el de la fotografia de l’exposició.

—Què vol?

La seva veu és rude.

—Bon dia. Busco el senyor Joaquim Riera.

—Ja l’ha trobat.

Silenci.

No sembla gaire content de veure’m.

—Sóc periodista —dic.

L’efecte és immediat. La porta es comença a tancar. Hi poso el peu. Em mira desafiant, empeny, però no la pot tancar.

—No m’interessa parlar amb periodistes.

Ara hi poso la mà i hi acosto la cara.

—Bernat Domènech —dic.

El nom queda flotant entre nosaltres.

La seva expressió canvia. No gaire, un subtil moviment de celles.

Els ulls verds se li endureixen més.

—Què passa amb ell?

—És mort.

No sembla sorprès, ja ho sap, però la mandíbula se li tensa.

—I això m’ho diu, per què...

—Perquè va ser un assassinat i tu saps perquè.—El tutejo.

Ara sí que sembla més encuriosit, passen uns segons i, finalment, m’obre la porta.

—Passa.

El despatx és petit, però agradable i ordenat. Una taula gran de les que es compren als antiquaris o s’hereten, dos arxivadors metàl·lics negres, un parell de prestatgeries amb carpetes i un ordinador portàtil obert davant d’una butaca de pell marró desgastada pel temps.

I allà, damunt la taula, hi ha una carpeta blanca amb una franja vermella.

Se’m glaça el pensament, no puc deixar de mirar-la.

Ha de ser la mateixa que deia el tender.

Intento dissimular, però ell ho nota.

—Què passa?

—Res.

—Mentida —afirma alçant una cella.

Si no fos tan esquerp, seria més guapo del que ja és.

Segueix els meus ulls i mira la carpeta. Seu a la butaca i posa un sobre al damunt. Després, torna a mirar-me a mi.

—Què vols? Va, no tinc temps per perdre.

Somric.

—Veure què hi ha dins la carpeta blanca.

Ell sospira, es passa la mà pel clatell.

—T’asseguro que no t’interessa.

Em quedo dreta.

—Joaquim...

—Quim...

—Val... Quim... Aquest matí he estat a casa d’en Bernat Domènech.

Ara sí que aixeca el cap.

—Què?

—La policia diu que ha estat un accident.

—Ja.

—Però algú ha estat remenant el seu despatx abans que jo.

Això sí que el fa reaccionar.

—Abans que tu?

—Sí.

Silenci.

Ens mirem.

—Hi has entrat sense permís? —diu finalment.

—Mira qui parla.

Sembla que no li fa gràcia.

—Què vols? —torna a dir, ara el to és més impacient.

—Saber què investigaves pel Sr. Domènech.

S’aixeca lentament i s’acosta a la finestra. Mira al carrer uns segons.

Quan parla, ho fa sense girar-se.

—Ja t’ho he dit, res que t’interessi.

—Segur? Perquè un amic d’ell m’ha dit que et busqués a tu, que tu sabries perquè l’han matat.

Ara es gira.

Els nostres ulls es troben.

—Quin amic?

—No t’interessa —responc burlesca.

Se m’acosta fins a quedar just al meu davant.

—Mira nena, no juguis amb mi.

—Ni tu amb mi —ara el meu to també és rude, he alçat una mica la veu—, jo tinc informació i tu també, o la compartim o trigarem més a treure’n l’entrellat.

—T’ho dic de debò, pot ser perillós.

—M’és igual. Amb tu o sola, arribaré fins al final.

Respira pensatiu.

—Val, però amb una condició.

—Quina?

—Si les coses es compliquen, faràs el que jo et digui. No vull que et matin. —Ho diu seriosament.

—Val. 

Sembla que no les té totes, però es va relaxant a mida que li explico tot el que sé. Després, comença ell.

—Hi ha una família molt poderosa del territori —explica, i es torna a quedar pensatiu.

—Continua —demano.

—El Bernat estava convençut que darrere d’algunes col·leccions d’art privades hi havia alguna cosa més. Es va reunir amb diferents col·leccionistes privats, però al sortir de parlar amb un d’ells, sospitava que li havien amagat alguna cosa.

—Com què?

—Contraban.

La paraula em provoca un calfred.

—D’art?

—Sí. Peces històriques, documents, objectes antics que desapareixen d’arxius i reapareixen en col·leccions privades —assenyala la carpeta— aquí hi ha noms, entre altres coses.

M’acosto a la taula sense poder evitar-ho. Ell em segueix.

—De qui?

—De gent a qui no li convé gens que aquesta informació surti a la llum. El Bernat la volia desar fins que tinguéssim proves per anar als Mossos.

Silenci.

La tensió entre nosaltres és gairebé palpable.

—I ara què fem? —pregunto.

—La llibreta —diu de cop.

—Quina llibreta?

—El Bernat em va dir que busqués una llibreta negra amb una espiral de cargol, dins d’un quadrat, marcada amb pa d’or —estic flipant—. Això és el que em va demanar que investigués.

—I l’has trobat?

—Vaig buscar el símbol i em va portar a una congregació que havia existit fa molt de temps al poble de Verges. Hi ha la llegenda que un cavaller templer va portar a l’Empordà, al segle XIII, un clau amb els que van clavar a Crist a la creu.

—No cardis?!

—El que sents. I això no és tot, resulta que va crear una cadena secreta de custodis i, cada any, durant la processó de Verges: canvia de mans.

El miro amb els ulls com taronges.

—I això fins quan va ser?

—Aquest és el problema, no trobo quan va acabar... li vaig passar tota la informació al Bernat, dins de la carpeta blanca que avui he recuperat de casa seva, per veure què va descobrir perquè el matessin.

—Però els mossos han dit que era un accident.

—Als mitjans, però un contacte que tinc a l’equip forense, em va dir que tenia una punxada sospitosa al clatell, com si li haguessin injectat alguna cosa.

Se’m posa la pell de gallina.

De sobte, sentim algú que crida al carrer. Anem cap a la finestra. Un cotxe negre està aturat davant d’on som amb dos homes dins i, un altre, sembla un veí curiós, de peu al mig de la via, que els pregunta què estan fent allà. El que està al volant alça els ulls cap al despatx del Quim, diu no sé què a l’altre del cotxe i, ignorant al qui els està escridassant, surten corrents cap a l’edifici.

—Merda! T’han seguit!

—A mi no.

El Quim em mira.

Per primera vegada des que he entrat al despatx, somriu lleument.

—Periodista.

—Queralt... Sí?

—Em sembla que ens toca córrer!

I, agafant una jaqueta, una bandolera més gran que la meva bossa i la carpeta blanca que desa dins, obre la porta i sortim cap a fora.

—No la tanques?

—No vull que em rebentin el pany.

I comença a pujar cap amunt.

Miro pel forat de l’escala, els dos homes pugen corrents, però sembla que nosaltres som més àgils. En ma vida no havia pujat tres pisos tan ràpid.

Sortim al terrat. Em giro a tancar la porta.

—No.

—El pany.

—Exacte.

Anem parlant mentre correm fins a l’edifici del costat, hi saltem i ens amaguem en una mena de colomar convertit en traster. Em dona la seva bandolera.

—Periodista... ara torno...

Somriu, em pica l’ullet i surt cagant llets.

Al cap d’un minut sento als altres dos seguint-lo corrents.

Està tot en silenci, però sento fressa per totes bandes, estic entre espantada i expectant.

Al cap d’uns minuts escolto passes. Hòstia! Hauria d’haver marxat amb ell. Cada vegada són més a prop. Ni respiro.

La maneta comença a girar, agafo un pal d’escombra que tinc al costat, em suen les mans, es comença a obrir la porta, un raig de llum m’encega, però aviat veig que és el Quim.

—Hòstia tio!!! Avisa que ets tu, gairebé tinc un infart!

—Que tu què? De debò? La princesa s’ha espantat?

El miro enfurismada per la burla, però quan acaba d’entrar, me n’adono que està fatigat, amb les galtes vermelles i el front suat, deu haver corregut tota l’estona.

—Què ha passat? —pregunto expectant.

—Res, els he portat fins a la Devesa i, quan he vist que s’hi fotien, he tornat, però tenen el cotxe aquí baix, així que no trigaran a tornar. Millor marxem. A més, portaven uns tatuatges tribals des del coll fins a les mans, que semblen d’una secta o alguna cosa semblant.

Respira profundament i es gira cap a la porta, té les espatlles amples, és més corpulent del què sembla. Treu el cap, s’assegura que no correm perill i tornem a baixar per les escales, però sortim per una porta que dona a una mena de subterrani del casc antic, que em sona molt. Hi vaig estar una vegada durant la setmana de Temps de Flors.

Sentim un soroll, ell tira el braç enrere i posant la mà sobre la meva panxa, m’arramba cap a la paret al seu costat i ens quedem quiets. Noto el seu colze al meu pit i, sense venir a compte, ens imagino morrejant-nos.

—Eh, periodista... —em desperta d’on sigui que m’ha portat la ment. —hem de marxar.

Per com em mira, no entén què m’ha passat. Em poso vermella i somriu. No sé tampoc per què ho fa, però sort que marxem, perquè m’estic excitant.

Ell té la moto prop de l’oficina, decidim anar amb el meu cotxe i sortim de Girona.

Acabem a Vilobí d’Onyar, prop d’on visc, asseguts en una terrassa, repassant tot el que tenim fins ara, però encara queden moltes llacunes per omplir.

Decidim treballar junts i tracem un pla. L’única cosa que tenim segura és que Dijous Sant, serem a Verges.

Són passades les cinc de la tarda quan acabem de planificar on ha d’anar cadascun i què fer.

Podríem haver acabat abans, però els dos estem força còmodes plegats. Jo no puc deixar de mirar-li els braços, les espatlles i els llavis quan parla. Però ell tampoc deixa de mirar-me i després de menjar els entrepans, ha reubicat la seva cadira i em seguit parlant amb un dels seus genolls entre els meus.

—Bé, avui ja no tenim res obert, demà a primera hora ens hi posem —dic mirant-lo als ulls, d’un verd fosc captivador que em torna boja per moments.

Si no nota l’atracció, és que és molt burro.

—Sí... m’hauràs de portar a Girona...

Ho diu com qui no té pressa.

—No serà perillós?

Alça les espatlles.

—No crec.

Restem cinc segons en silenci.

—Podries quedar-te a dormir a casa meva, així ens assegurem que no et passa res.

—Vols dir que és una bona idea? —per com ho diu, em fa dubtar, però assenteixo.

—Se t’acut res millor?

Puc veure com li surt fum del cap de tot el què està pensant.

—Sincerament... ara mateix no.

Em posa una mà al genoll, tenso els malucs.

—Doncs anem.

Ens aixequem, paguem i anem cap a casa.

Durant els cinc minuts que triguem a arribar-hi no diem res, caminem l’un al costat de l’altre. No sé què pensa ell, jo intento recordar si tinc el pis endreçat, i no, no el tinc, però tampoc em preocupa.

Pugem per les escales, noto la seva presència al meu darrere amb nerviosisme.

Entrem i deixem les bosses i jaquetes al penjador de fusta que tinc al rebedor.

—No és gaire gran —dic— cap a la dreta el menjador amb sala d’estar i la cuina. Aquesta porta és el bany i cap allà hi ha el dormitori, l’estudi i...

Anava a dir: «l’habitació de la planxa», però m’està mirant tant fixament que se m’oblida què més anava a comentar, i l’imito.

No parlem. Dono una passa. No es mou. En dono una altra, estem a tocar, m’agafa la vora de la samarreta i m’estira cap a ell. Somric un segon i alço la barbeta, oferint-li els meus llavis, que acabo d’humitejar lleument, i que besa amb els seus, càlids, flonjos.

Tanco els ulls.

Noto el plaer recorrent-me el cos quan obro la boca, ficant la llengua a la seva, que l’obre a mida que també me la introdueix a la meva, resseguint-me el contorn suaument.

Em poso de puntetes, li passo els braços per les espatlles fins que amb una mà li agafo els cabells del clatell i ell m’arramba fort per la cintura. No puc obrir més la boca, per la intensitat que sentim, per com juguen les llengües sense pressa, però amb ànsia, fusionant-se mentre es llepen, tan humides com començo a tenir les calces.

No sé quant s’allarga el petó, però segur que han estat minuts.

Quan ens separem, estem acalorats. L’agafo de la mà i el porto cap a l’habitació.

No està tan desordenada com creia, i tinc el llit fet.

Li trec la samarreta, té dues pigues petites just a sobre del cor. Em treu la meva, em besa el coll, passant les mans per sobre els sostens, que ressegueix fins als gafets, que descorda, però encara no me’ls ha tret, que m’agafa els cabells amb una mà, a l’alçada de la nuca, i em maura un pit, a mig vestir, mentre ens tornem a morrejar.

Ufff.. m’estic posant com una moto.

Li vaig a descordar els texans, puc notar com tiben per la trempera, que toco amb la punta dels dits, fent-lo gemegar quan desbotono el primer trau, paro per deixar caure els sostens a terra i segueixo fins a la meitat.

Però em posa de cara a la paret, refregant l’erecció contra el meu cul, mentre fica la mà per davant del meu ventre, per sota els texans i les calces, fins arribar al meu sexe, humit, que ressegueix amb un dit. Gemego accelerada, separant una mica els peus, tirant el cul enrere, mentre em besa el coll. Em baixo la cremallera, perquè la pugui introduir més i comença a resseguir la pell amb suavitat, prement prou ferm per tornar-me boja a mida que els mou.

Poso les mans obertes contra la paret, però m’hi encasta tant, que els mugrons la freguen, està molt freda, i s’endureixen més encara, mentre em masturba lentament. Tinc la pell de gallina i gemeixo calenta, ell també, està molt excitat i accelera la mà, m’exclamo al canvi de ritme i no trigo gaire a tremolar, perdent el cap fins que esclato folla a la seva mà, que enretira a poc a poc, deixant-me recuperar amb el front repenjat a la paret.

Sento com es desvesteix i noto com em treu els pantalons i les calces.

Em besa les galtes del cul agenollat, fins que me la mossega i em giro.

Té el nas a l’alçada del meu pubis, m’olora mentre s’acaricia el membre i s’aixeca.

Ara sóc jo qui l’empeny cap al llit, quedant estirat al ben mig del matalàs.

Agafo un condó de la tauleta, obro l’embalum i li dono. Se’l posa, frunzint el seny quan es toca el gland. M’hi poso a sobre, penetrant-me a poc a poc, encara estic sensible de l’orgasme, però tan humida que llisca a l’entrar.

M’inclino cap endavant per besar-lo, amb moviments de maluc mentre pujo i baixo, follant-me’l. La intenció era anar a poc a poc, però em crema l’interior a cada frec i passo de zero a cent en segons. No s’ho esperava, em mira divertit, però sorrut, amb les mans a les meves cuixes, intentant aguantar la cavalcamenta, que sembla que li agrada força, per com li costa resistir l’escorreguda, però no paro, m’incorporo, sense deixar de follar-lo i gemego a crits quan noto l’orgasme posseir-me.

—Joder! Estic a punt —dic amb un fil de veu.

—Una mica més ràpid... —demana.

—No puc...

I no sé com ho fa, però s’empeny amb els talons, m’agafa per la cintura i ens dona la volta! Crido enriolada, amb tots els cabells a la cara pel sotrac. Me’ls enretira, em besa...

—Perdona...

—No, fes, fes. —dic calenta.

Que faci el què vulgui, però que no pari, ara.

I no ho fa, envesteix dur com una pedra, un cop rere l’altre, penetrant-me ferm fins al fons, no puc evitar cridar tan fort com ell esbufega, fins que em ve el segon i quedo mig anada, mentre ell empeny un parell de cops més i s’escorre dins meu, deixant anar un grunyit en acabar que em fa somriure.

Estem uns segons així, i s’estira al meu costat.

—Mare meva! Estic mort! —diu satisfet, picant-me un copet a la cuixa. —Estàs bé?

—Feia molt de temps que no estava tan bé! —confesso feliç.

Somriu.

—Vaig al bany —diu mirant el condó. —Et fa res que em dutxi? Entre la carrera del matí i ara...

—No, tens una tovallola neta al moble blanc... fes tranquil.

S’aixeca i li miro el cul quan marxa. La veritat és que m’ha agradat molt. Tot ell m’agrada.

Pujo el nòrdic cap amunt i m’hi abraço de costat.

Estic relaxada i satisfeta, i em moro de ganes per seguir investigant, però, ara, la tranquil·litat em captiva els sentits i em deixo endormiscar per la son, mentre el sento cantar a la dutxa.

Està content.

_______________ 

Han passat dues setmanes, les millors de la meva vida: el misteri, el Quim, les emocions a cada pista trobada, fins i tot, el Marçal, el meu redactor en cap, està simpàtic.

Però encara no he aconseguit tornar a una normalitat que, si sóc sincera, tampoc sé ben bé quina és.

Dormo poc, menjo quan me’n recordo i visc enganxada al mòbil, als papers i a tot allò que ens ha anat portant fins aquí. El Quim diu que això és bon senyal, que vol dir que estem a prop, però jo tinc la sensació contrària: com més avancem, més ens endinsem en un lloc d’on potser no sabrem sortir.

Ens hem passat hores tancats al seu despatx, revisant noms, connexions, fundacions que no són el que semblen i col·leccionistes que acumulen peces amb més història del que haurien de tenir.

I al final, com passa sovint, tot s’ha reduït a una cara.

La seva.

Quan la veig a la pantalla, noto com si algú em pressionés el pit des de dins. La meva intuïció no m’enganyava.

—No pot ser… —se m’escapa, gairebé en un xiuxiueig.

El Quim s’acosta, mira la fotografia sorrut, intentant recordar si l’ha vist abans.

—El coneixes? És el comprador de la subhasta, oi?

Trigo uns segons a respondre. No perquè no ho sàpiga, sinó perquè no m’agrada admetre que, si ho hagués sabut, no hauríem perdut tant temps, energia i diners per arribar fins aquí.

—Sí, és ell —dic finalment—. El del bar. El del bastó. El que em va dir que et busqués.

El silenci és dens, com si l’aire pesés més del normal.

—Ens ha utilitzat —diu el Quim, sense apartar la mirada de la pantalla.

Assenteixo lentament.

—I ara té la llibreta del «Cargol Daurat».

No cal dir res més. Tots dos sabem què significa.

—Doncs l’hem de trobar. Tens més dades d’ell? —em pregunta.

—Sí, una adreça de Verges... com no podia ser d’una altra manera. Ara, tot encaixa.

—Preparem la bossa i demà hi anem. Tot passarà durant la processó.

—Sento no haver-ho trobat abans.

—Ep!... ja m’agradaria a mi que la meitat de les vegades ho acabés resolent, aquesta feina pot ser molt frustrant.

Li faig un petó als llavis, que torna amorós, i restem abraçats una estona, fins que ens fem el segon, i el tercer... i acabem anant al llit sense sopar.

Quan ens llevem, ja som a dijous, avui és el dia assenyalat.

Després d’esmorzar, recopilem totes les dades. Anem repassant els papers i anotant qualsevol cosa significativa que ens ajudi a aclarir el poc que ens queda per descobrir.

De moment, sabem que durant la processó es farà el canvi de la llibreta del «Cargol Daurat», que la processó comença passades les onze de la nit, que el responsable, estarà a l’adreça que vam trobar ahir a la nit per internet, i que, sense saber encara com, hem d’aconseguir la llibreta peti qui peti.

A la tarda, decidim anar-hi en moto.

Arribem a Verges, Dijous Sant a la tarda. El poble està ple fins dalt, tinc un mal presagi, noto una energia estranya a l’ambient que no m’agrada gens. Passarà alguna cosa important.

La gent parla, riu, menja, camina amunt i avall, però jo no puc evitar mirar-los com si tots poguessin ser algú sospitós a qui hauríem de vigilar.

—No m’agrada gens —dic, sense mirar-lo.

—Ja —respon el Quim—. Però és aquí.

Ens endinsem pels carrers estrets, deixant enrere el gruix de la gent que camina cap al centre, cap al teatre o als restaurants, aviat serà hora de sopar.

Hem d’aprofitar ara, després serà impossible moure’s amb llibertat. Seguim cercant la casa, passo la mà per la pedra, és freda, l’aire sembla més quiet, i cada soroll inesperat ressona més de l’habitual, tinc els sentits en alerta i em posa frenètica, no sé com el Quim pot estar tan tranquil.

De sobte, d’una cantonada, surt un tio tatuat i ens apunta amb una pistola, ens posem a córrer, passem pel carrer dels cargols, estan enganxant les closques a la paret, aprofitem que està ple de gent per escapolir-nos i fugir. El cor em sortirà per la gola.

Quan deixem de córrer, ens mirem. El Quim riu, crec que és de nervis.

—Estàs bé, vols marxar? —em pregunta.

—Ara és quan em dius que ho deixi que no vols que em passi res?

Assenteix.

—Si n’hi ha un...

—N’hi ha més. Ho sé. Però no hem arribat fins aquí per marxar a la primera de canvi.

—Queralt, ens volia matar.

—Ho sé, però ja ha passat.

Caminem en silenci, atents a qualsevol moviment.

La casa apareix gairebé sense voler. Una porta antiga, fusta gastada, sense cap senyal que la faci especial. Però ho és. Almenys per nosaltres.

—Aquí —diu el Quim.

Hi donem una ullada per fora, està tancada i dins, sembla que no hi ha ningú.

Són quasi quarts de deu. Decidim esperar amagats en un racó fosc des d’on podem veure l’entrada.

Han passat prop de tres quarts d’hora, quan apareix, ell i dos tios més, són els que van perseguir el Quim el dia que ens vam conèixer.

Ens mirem. Els va enviar ell. Cada cop li sento més ràbia.

Al cap de cinc minuts, els dos homes marxen.

—O ara o mai —diu el Quim estirant-me de la màniga.

Posa la mà al pom i s’obre la porta.

Entrem.

A dins fa olor d’humitat i de tancat. Avancem a poc a poc, amb els sentits tensos, intentant descobrir l’espai. Està molt fosc, només la llum d’una farola del carrer il·lumina la cambra, és una entrada enorme, al fons, es dibuixen unes escales entre ombres.

I llavors, la seva veu rovellada.

—Ja trigàveu.

Se’m posa la pell de gallina.

Encén una làmpada que hi ha sobre una tauleta al peu de l’escala. També descobrim una xemeneia a l’altra cantonada.

És al fons, dret, amb el bastó plantat a terra. No sembla sorprès. Ni nerviós. Més aviat... tranquil.

Massa.

—Què, t’has divertit? —li dic, sense poder evitar que se’m noti el fàstic.

Somriu lleument.

—Més del que et penses.

El Quim fa un pas endavant.

—I la llibreta?

Ell ni es mou.

—Sempre tan directes —respon, amb aquella calma que em fa venir ganes de saltar-li a sobre.

El miro bé. La jaqueta. La butxaca. La forma amb què separa el braç a l’alçada del colze.

—La porta a sobre.

Els seus ulls es claven en els meus un segon, i en aquell instant ho sé: és una trampa.

—Quim, anem!

Però no ens dona temps de res. Fa un gest quasi imperceptible amb el cap i tot canvia.

De la penombra en surten dos homes. No els coneixem, però porten els mateixos tatuatges tribals, la mateixa mirada buida. I no sembla que vulguin parlar. Van armats.

—No podeu aturar-nos —diu l’home de negre.

—No la pots vendre... és una relíquia, cal...

—No n’has de fotre res tu!!! Prou que has donat pel sac —està exaltat, em mira amb odi. —Encara no has entès què hi fas aquí favassa! —Somriu ensenyant les dents grogues i trencades —Has vingut a viure la dansa de la mort en primera persona!!!

El mal pressentiment torna de cop, se’m glaça la sang i la por m’oprimeix el pit. Fins ara no he estat conscient que podia morir.

No sé què dir.

—Quim…

No acabo la frase.

Un d’ells treu una pistola. M’apunta directament a la cara, puc veure clarament el forat per on sortirà la bala, em quedo paralitzada.

Tot passa en un segon.

—QUERALT!

El Quim m’empeny amb força. Perdo l’equilibri. Sento un tret atordidor, i el seu cos contra el meu.

Caiem a terra.

El soroll de fora —els tambors, la gent— sembla que siguin molt lluny, com si estigués sota l’aigua.

Miro enlaire, l’home dona la llibreta al més alt i marxen tots per la porta.

Menys ell, no pot, la coixesa li impedeix fugir. Tampoc sembla que li preocupi.

No sento dolor, ha fallat. Respiro alleujada. Estic mig marejada.

—Quim…?

No respon de seguida.

Quan el miro, ho veig.

La sang. Té la mà al costat.

—No… no… no…

Li agafo la cara amb les dues mans.

—Ei! Ei! Mira’m! —la veu em tremola—. Quim, no em fotis això, ara no! Per favor, no et moris. Et necessito.

Encara respira, però li costa.

—Estic… bé… —diu amb un fil de veu, amb prou feines pot mantenir els ulls oberts.

—No diguis bestieses… —se m’escapa, amb un nus a la gola.

—De debò...

Em trec la jaqueta i li poso sobre la ferida, com he vist a les pel·lícules, però no tinc ni idea de què cal fer.

El del bastó continua allà. Dret. Mirant-nos com si res.

El cervell se’m trastoca i no ho puc evitar, m’aixeco sense pensar i vaig directa cap a ell. Intenta aixecar el bastó, li dono un cop de peu al cap de gos que hi porta. Sento un «clic» sec i, de la part inferior en surt una punta metàl·lica, fina, com una baioneta.

De sobte, la cara li canvia. Està en inferioritat i jo, molt emprenyada, li agafo de les mans i li clavo la punta amb totes les forces just a sota l’esternó.

Primer li falta l’aire. Fa un soroll estrany, entre un gemec i un esbufec. Intenta parlar, però estossega i li surt sang per la boca.

El sostinc un segon, mirant-lo als ulls mentre se li apaguen.

No sento res.

El deixo anar i cau a terra.

Em giro i torno cap al Quim.

—Com estàs?

—És suportable... Queralt... la llibreta.

—Ja... l’hem perdut...

—No encara... hi ha molta gent, no poden córrer... ves-hi...

Li costa parlar.

—Com vols que et deixi aquí?

—Jo estaré bé...

—No.

Em mira tossut i en aquest estat no m’hi puc negar.

—Val, però no et moris o et mato —nega amb el cap, li faig un petó, li dono el seu mòbil i m’aixeco. —Encara no hem acabat.

Surto a buscar els altres. Eren quatre, només la pot portar un. M’endinso entre la multitud, just quan la processó esclata amb tota la seva força. Els tambors ressonen, les torxes cremen, la gent s’amuntega sense entendre res.

Corro.

Empenyo.

Algú em crida.

Algú m’insulta.

No m’importa.

Busco, fins que veig un dels tatuats, el més alt, sobresurt entre la gent. És corpulent, li costa moure’s més que a mi, vaig guanyant terreny.

Llavors, es creua amb el que m’ha disparat i li dona alguna cosa, faig un salt, és la llibreta, canvio d’objectiu, i segueixo avançant. No corre tant, va més tranquil. Es gira, se li obre la jaqueta i puc veure part de la llibreta dins la butxaca interior.

Accelero.

El perdo entre la gent. Però no hi ha cap cruïlla, el torno a veure.

I llavors, la Dansa de la Mort.

Els esquelets avancen, implacables, saltant, voltant, al ritme del tambor, entre la gent, que els marca el camí rere les tanques.

Ell s’obre pas per darrere la gentada, el segueixo, tomba la cantonada, el tinc a uns tres metres, si es gira em veu, però no ho fa.

Arribem a la plaça on hi ha la tarima, s’equivoca i es queda atrapat entre un grup de noies enriolades.

Ho aprofito.

M’hi llenço a sobre amb tot el cos. Caiem tots dos a terra. Intenta apartar-me, però m’hi poso de genolls a sobre i agafant-li el cap, li pico fort contra el terra, queda mig estabornit.

—No et moguis!

Em mira de reüll.

Li obro la jaqueta.

Veig la llibreta.

L’agafo.

M’asseguro que és la que busquem. És totalment negra. La giro i somric, veig el cargol daurat brillant sota la llum de les torxes.

Durant un segon, tot s’atura.

Però ell es mou i em torno a centrar.

M’aixeco i corro tant com puc. No el veig en cap moment, però l’adrenalina em fa sospitar de tot.

Quan arribo a la casa, estic tremolant.

—Quim... Quim...

El trobo estirat on l’he deixat.

Més pàl·lid, però viu.

—Ja la tenim —dic, agenollant-me al seu costat, mostrant-li. —Anem a l’hospital.

—Tranquil·la, he trucat als mossos i ja venen.

—Els mossos? Necessites un metge, hòstia!

—Ja ho saben... —el veig molt cansat. No hauria d’haver marxat. La meva jaqueta texana és totalment fosca.

Desclavo el bastó de l’home de negre, per si tornen els de la secta i em poso darrere del Quim, que es repenja contra mi.

Li beso el front, està amarat de suor freda.

Ara, estic patint com mai.

Al cap d’uns minuts, arriben, mossos i sanitaris, que atenen el Quim immediatament, mentre jo parlo amb els mossos i els dono les nostres dades, però no els dic res de la llibreta.

Quan se l’emporten, marxo amb ell cap a l’hospital.

Sembla que la bala ha entrat i sortit, li han fet les cures i l’han ingressat, per controlar que no hi hagi infecció.

Quan per fi ens quedem sols a l’habitació, ell sedat, obro la llibreta amb les mans encara tremoloses. Noms. Dates. Segles de secrets escrits amb una calma que fa esgarrifar.

La tanco. Tinc son, me la poso darrere l’esquena, sota els pantalons i tanco els ulls, asseguda a la butaca.

El miro.

—Això no sortirà d’aquí.

Però ell no em sent.

Ha passat Setmana Santa, som a dimarts. Nosaltres hem estat a l’hospital cada dia, declarant als mossos, que al final van atrapar els quatre tatuats i, fins i tot, ahir, ens van donar un tros de «mona». Però l’important és que el Quim està fora de perill i li han donat l’alta.

El porto a casa i, després de parlar-ho amb ell, decidim amagar la llibreta durant un temps abans no designin un nou historiador a l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà que ens sigui de prou confiança per donar-li.

Així que, agafo el cotxe, sola. No poso música. Només condueixo, amb la llibreta a la bossa, notant el seu pes històric.

Vaig a la biblioteca del barri vell de Girona. El Quim, m’ha dit que hi té un amagatall en el «Fons Antic», darrere l’ultima estanteria de la secció de Teologia. Hi ha una fusta que es mou, la trec, hi trobo la bossa que m’ha dit. Hi fico la llibreta, que ja portava protegida i ho torno a posar tot a lloc.

No hi ha càmeres, ningú m’ha vist. Tot està segur.

Quan surto, el sol em toca la cara i tanco els ulls un moment.

I penso en la nit de dijous.

En el tret.

En el Quim protegint-me.

En els esquelets ballant mentre tot passava.

I en com de fàcil hauria estat que tot s’acabés allà mateix.

Però no, perquè coses com aquesta no poden acabar.

Només s’amaguen.

I esperen.

Com la mort.

Pacient.

Sempre a prop.

 

-FI-

#byLady

Altres relats d'acció:

Si t’ha agradat aquesta història, trobaràs més emocions al Món de la Lady

__________

📚 Descobreix els meus llibres aquí